Tant a Catalunya i Aragó, com a Occitània (al sud de l'Estat francès), hi ha molts torrents. Torrents d'alta i baixa muntanya.
Aquests torrents arrosseguen la terra, sobretot si no està plena d'arbres, i l'aigua que devalla pren tanta més velocitat quan més ràpida és la baixada, és a dir, el desnivell per cada metre de baixada.
La
temptació primera de les autoritats polítiques i cíviques
(comarques i municipis) és la de canalitzar la torrentera, amb obres
que costen car i només augmenten la velocitat, quan plou o neva
molt, amb efectes d'inundació massiva a la desembocadura del torrent,
sigui a la mar, sigui a un riu més gran, sobretot si en aquest final
troben un obstacle.
A més a més de tots aquests efectes indesitjables, la
construcció de canalitzacions per a cada torrent costen molt car
a l'hisenda pública.
Aquesta
solució consisteix en la construcció d'una resclosa a cada
metre de desnivell: l'aigua del torrent, retinguda fins omplir el volum
de la resclosa i sobreeixint només, sense cap velocitat apreciable,
quan el volum de la resclosa està ple.
Aquesta solució pràctica evita, evidentment, tota torrentada a alta velocitat i tota inundació a la desembocadura del torrent.
A més a més, aquest sistema és baratissim i ha
estat utilitzat fins ara per tots els municipis de les altes terres pageses
dels Pirineus i pre-Pirineus dels Estats espanyol i francès.
La conclusió, en un llibre oficial publicat per aquesta administració,
evidentment caríssim, ha estat la no posta en pràctica de
la solució tècnica donada amb tota l'autoritat dels seus
autors: enginyers molt solvents i reconeguts de l'administració
d'aigues i boscos de l'Estat francès.
A la nostra societat d'omnicorrupció de les «èlits»
polítiques i cíviques, és una temptació immediata
i fàcil, opinar que la solució cara preferida a la solució
barata té només una explicació: el cobrament d'unes
comissions ocultes.