|
|
UN MÓN MILLOR ÉS POSSIBLE
Arribem a Àfrica el 17 de gener del 2007 amb nostàlgia anticipada
fregant-nos la pell i d'un primer cop de vista trobem flors d'indescriptible
bellesa. Esplèndides assutzenes semblaven donar-nos la benvinguda. Aquí
acabava el nostre viatge, després de gairebé dos anys recorrent
tots els continents, càmera en mà, retratant als camperols pobres
del món, recollint el testimoniatge de la seva desesperació però
també el de la seva dignitat i de la seva infatigable lluita.
La nostra travessia havia seguit la ruta dels moviments socials i dels Fòrums
Mundials organitzats per la societat civil com espais imprescindibles de reflexió,
debat i elaboració d'alternatives solidàries per a la construcció
d'un món millor. El rodatge de la nostra sèrie documental ELS
BATECS DE LA TERRA tocava a la seva fi a Nairobi/Kenya, lloc on anava a celebrar-se
el setè Fòrum Social Mundial (FSM).
NAIROBI
Sorprèn la occidentalitat del centre de la ciutat. Només el color
de la seva gent revela que Nairobi no és Europa…Després descobriríem
que existeix un altre Nairobi, el de les gegantesques fabelas acorralant luxosos
camps de golf protegits per barreres electrificades que recordaven a les presons
d'alta seguretat de les pel·lícules nord-americanes…L'olor
de la misèria no es pot voltar…Paradoxes inquietants vaig pensar.
Elena Giorgianni, una cooperant italiana que ens acompanya, ha treballat quatre
mesos a la zona, càlida i bromista, ens explica que Kenya està
considerat per les potències del primer món un país estratègic
en la regió. Les agències de l'ONU i nombrosos organismes multilaterals
tenen les seves seus africanes a Nairobi.
Després de passar el matí en el Keniata International Conference
Center resolent les diligències de les nostres acreditacions per al Fòrum
sortim de Nairobi buscant camp obert. El mite d'Àfrica desertificada
i àrida s'esquerda a Kenya. A les voreres de les desmantellades carreteres
hi ha petits vivers plens de flors. Es nota que és una terra molt fèrtil,
on les llavors arriben a ràpida plenitud. Sorprèn la exuberància
del seu paisatge, l'intens verdor dels seus gegantescs arbres cobrint el cel
africà, el púrpura brillant de les seves majestuoses buganvíl·lies…la
visió d'una selva tropical semblant a les veneçolanes, colombianes
o brasileres…La terra ens agermana.
Filmem els cafetars abandonats. Enormes extensions de terra improductiva en
un país on el 50% de la població viu en llindars d'extrema pobresa.
L'enfonsament dels preus del cafè provocat pel dúmping salvatge
que practiquen les multinacionals agroalimentaries ha condemnat a la ruïna
a milers de petits productors. Ara a Kenya es conrea te, un mar verd i amarg,
i flors d'espectacular bellesa però els kenyans no beuen te i dubto que
puguin permetre's el luxe d'un pomet de aromàtics narcisos.
Constatem que una vegada més la sobirania alimentària ha quedat
arrasada per un model de desenvolupament al servei exclusiu del capital que
ignora els principis fundacionals de la Declaració Universal de Drets
Humans.
AL matí següent ens reunim amb Andrés Perelló, diputat
socialista i amic entranyable. Ha arribat amb una delegació de parlamentaris
de les Corts Valencianes, representants de diversos partits polítics:
PP, IU i PSOE. Acudiran al Fòrum Parlamentari Mundial que se celebra
aquests dies paral·lelament al FSM. L' huracà que va assolar Europa
els ha brindat un viatge accidentat. Estan cansats i sense maletes. Esmorzem
tots junts en el seu hotel. Els incidents del seu viatge es transformen en humor
i anècdotes. Andrés ens explica amb la seva gràcia habitual
que després de trenta anys de militància va pensar que anava a
morir-se a l'aeroport de Àmsterdam (és la ruta que la companyia
aèria KLM utilitza per a arribar a Nairobi) sense haver gaudit de Kenya,
del somni africà. Durant la sobretaula coneixem a Lhesan, el nostre guia
kenyà.
Lhesan és un Masai immens, l'espectacular somriure del qual competeix
en grandesa amb la seva corpulència. Lhesan significa pluja en suahili,
la llengua oficial de Kenya, i realment ha estat com aigua beneïda per
a la seva família. Únic noi entre sis germanes ens relata la història
de la seva vida. Molt abans que Kenya i els seus exòtics safaris es posessin
de moda en les rutes turístiques de les agències de viatges i
abans fins i tot que les ONGS despleguessin la seva acció humanitària
a la zona, uns espanyols van viatjar al poblat Masai on Lhesan va néixer
i va passar la seva infància. Es van enlluernar amb aquell nen de somriure
infinit i van exercir un apadrinament directe. Li van pagar els seus estudis
de secundària i la universitat a Nairobi, després el van acollir
a Barcelona perquè ampliés els seus coneixements i aprengués
espanyol.
És viu i sagaç com una rapaç però també
tranquil i bonic com una d'aquestes girafes a contrallum d'un capvespre delirantment
bell sobre la sabana africana que tenim la sort de filmar en el Nairobi National
Park. Lhesan es guanya bé la vida com a guia turístic de grups
espanyols i llatins. Paga els estudis de tres de les seves germanes. Elles també
tindran l'oportunitat d'una vida millor gràcies a Lhesan i a la solidaritat
d'uns espanyols errants que van canviar fa molts anys la destinació d'un
nen Masai. Lhesan és l'exponent meridià que l'educació
és la millor eina per a lluitar contra la pobresa en el món. Ell
ha sabut mantenir l'equilibri. No renega de la seva identitat tribal, ni dels
seus costums i espiritualitat. Li encanta tornar al seu poblat i passar llargues
temporades amb la seva família sent un autèntic guerrer Masai,
lliure en la intensa cosmogonia de la naturalesa africana.
El Fòrum Mundial de Pescadors ha celebrat unes jornades de trobada amb
pescadors artesanals de diferents països de la regió: Tanzània,
Senegal, El Txad, Congo, Burkina Faso…Ens reunim amb ells, Pedro Avendaño
i Mario Ahumada (director i secretari tècnic del Fòrum) han visitat
amb els pescadors els voltants del llac Victoria. El descarnat escenari de l'esplèndida
pel·lícula documental EL MALSON DE DARWIN. Quan es va introduir
massivament la Perca del Nil en el llac amb vista al negoci de l'exportació
als països de l'est es va produir una catàstrofe humanitària
a la zona. Les perques van devorar les espècies autòctones que
tradicionalment alimentaven a les comunitats de pescadors artesanals del llac.
Com diu el professor Pedro Llanço (Nova Cultura de l'Aigua) "després
de morir el peix comença a morir l'home".
Una intèrpret argentina, Eugenia Mahiques i un jove traductor espanyol,
Juan Pablo Ramos, faciliten la trobada. Formen part de Babels, xarxa internacional
d'intèrprets i traductors voluntaris que cobreix les necessitats d'interpretació
dels Fòrums Socials. Entrevistem a ambdós. És palès
la seva militància i la seva contribució a l'enfortiment dels
moviments socials. Ells fan possible que puguem entendre'ns…que un africà
pugui expressar-se en la seva llengua materna i el seu missatge va arribar intacte
als nostres cors.
EL FÒRUM SOCIAL MUNDIAL
Tots els Fòrums Socials Mundials arrenquen amb una marxa per la Pau
i la Justícia Social. És un matí lluminós de gener
a Nairobi. L'itinerari s'inicia a Kibera la més gran fabela d'Àfrica.
En aquestes barraques malviuen més de 800.000 persones. Les organitzacions
africanes ja estan allà congregades per a liderar la manifestació.
Se sol dir que Àfrica és un continent sense remei del que han
fugit el futur i l'esperança però no és cert. Podem constatar
que existeix una societat civil articulada i compromesa i el vigor dels seus
moviments socials de base.
Em sorprèn l'abundància de dones i nens. Mares que en les seves
esquenes enrotllen en mocadors multicolors als seus infantons acompanyen la
marxa. Dones orgulloses de la seva raça al capdavant de la mobilització,
exhibint les seves samarretes verda esperança on pot llegir-se Another
World is Possible, i nens d'ulls immensos i tristeses infinites que et parlen
de les seves tragèdies des d'un silenci molt profund. Nens esclaus, nens
soldats, víctimes d'explotació sexual i violència, nens
mutilats i abandonats. Àfrica és un continent d'orfes…Ho
sap bé el Dr. Vittorio Torres, pediatre de Metges Sense Fronteres que
dirigeix un hospital de nens orfes i malalts de sida en una localitat rural
propera a Nairobi. Van heretar dels seus pares morts, la malaltia…una penosa
mort en vida.
La marxa és sempre per a nosaltres el moment de major plenitud dels Fòrums,
el de més intensitat emocional. Entre milers de persones, sentint el
flux d'una energia benigna i col·lectiva. Formant part d'un moviment
fort i lluminós que vol canviar el món. Vaig recordar les paraules
del bisbe brasiler Dom Demetrio Valentini a l'obrir el Fòrum Mundial
de les Migracions de Rivas Vacía Madrid "L'utopia és urgent
i necessària". En aquesta marxa, sota un sol abrasador, retratant
a les dones i els nens africans em vaig adonar que ells són les veritables
flors d'Àfrica.
El Fòrum es celebrava en el Moi International Sports Complex, un immens
poliesportiu a quinze quilòmetres del centre de Nairobi, una espècie
de vila olímpica africana. El lloc era perfecte per a albergar als 66.000
participants inscrits en l'esdeveniment. En les carpes blanques esteses als
voltants i en el gegantí estadi es desenvolupaven les múltiples
conferències, seminaris, tallers, trobades, jornades temàtiques
que desgranen i enfronten els grans reptes del nostre temps: la pobresa i la
fam, els drets humans, els recursos naturals, la salut, l'educació, les
migracions, la dimensió de gènere, els problemes de la infància,
el canvi climàtic, la ciència i la tecnologia al servei de l'ètica
i el desenvolupament, la democràcia, la pau …i tants altres temes
que se'm queden en el tinter. Per exemple la moneda telemàtica, la utopia
(novament) d'un economista català visionari, Agustí Chalaux de
Subirà. Varem veure un entranyable documental del Centre d'Estudis Joan
Bardina sobre la seva vida. Chalaux afirmava que l'amor en termes econòmics
genera la més gran plusvàlua. Em va commoure aquesta reflexió
i la seva profunditat científica.
Un Fòrum és un formiguer de coneixement i intercanvi d'idees
i experiències, però sobretot és un esclat d'humanitat
en totes les seves races i expressions. En el Fòrum de Nairobi l'ambient
era vibrant, acolorit, alegre…Música en cada racó, danses
africanes al ritme del so ancestral de la percussió negra.
El dia 23 de gener presentàvem la nostra activitat com organització,
el CERAI (Centre d'Estudis Rurals i d'Agricultura Internacional), capitanejats
pel seu President, Vicent Garcés, estrenava en el Fòrum de Nairobi
la nostra sèrie ELS BATECS DE LA TERRA. Projectem tres capítols
a un públic de companys i amics. Alguns dels nostres protagonistes: Alberto
Broch, Pedro Avendaño, Mario Ahumada, Andrés Perelló ens
embolcallaven amb la seva càlida presència. Al finalitzar la projecció
es va obrir el debat. Una espectadora basca va trencar el gel. Va dir que necessitava
expressar les seves emocions després d'haver vist les pel·lícules…que
suaument li havien calat molt profund… va parlar d'espiritualitat i de
l'ànima del nostre planeta…Escoltar-la, va ser com una llavor fèrtil
que donava sentit i arrels al nostre treball. Vaig descobrir que dues camperoles
de Lesotho estaven a la sala. Havien vingut a veure el documental GEA, LA DEESSA
MARE, a conèixer a les seves germanes, camperoles pobres i indígenes
d'Amèrica Llatina Compartien la seva mateixa lluita. La trobada amb aquestes
dones serà sempre una petita joia brillant en la meva memòria.
Nairobi ha estat el fòrum dels nens…Estaven a tot arreu creant
una atmosfera de cascavells i música. De vegades suggerien una tristíssima
melodia que semblava arribar de les profunditats de la terra. Varem poder veure'l
en Korogocho, un slum de la perifèria a 20 minuts caminant des del Fòrum
per caminets de terra soscavada on habiten més de 120.000 persones. Una
ONG kenyana, de nois que van aconseguir sortir del suburbi i educar-se, treballa
ara en el poblat dignificant la seva escola i les condicions alimentàries
dels nens. Ens guien en aquest viatge que per a mi ja no tindrà tornada.
Korogocho s'alça sobre un abocador esborronador, l'olor a putrefacció ens arriba a un quilòmetre abans de penetrar en els seus carrers. Les aigües fecals i els escombriaires delimiten el barri. Tanta misèria concentrada en tant poc infern. Penso en el que no veiem…els malalts, els vells…els mes desheretats d'aquest avern. Perquè el que si veiem és un festival de nens que entonen al nostre pas una simfonia de benvinguda. How are you? how are you? pregunten al uníson mentre segueixen el rastre de la càmera com si d'un flautista de Hamelin es tractés. És prodigiosa enmig d'aquest femer la netedat dels seus pentinats i dels seus uniformes de col·legi. L'escola no té llum i les aules són cubiculums de quatre metres quadrats. Evidentment no hi ha aigua però hi ha nens, molts nens amb dret a una vida millor. Per tres euros al mes podem garantir la seva educació fins als setze anys. A qui pugui interessar-li aquestes són les coordenades: POBOX 268 KAPSABET. NANDI DISTRICT. KENYA.
Korogocho és un brutal i demolidor exemple de la misèria que
el model de desenvolupament actual, salvatge i deshumanitzat, ha provocat. El
nostre propi retrat monstruós. El quadre maleït de Dorian Gray de
la nostra civilització. Els camperols expulsats del seu mitjà
de vida engrosseixen els cinturons de pobresa de les grans ciutats. Puc apostar
que hi ha rates que viuen amb més opulència en els clavegueres
del nostre primer món.
A les cabanes vaig baixar i als palaus vaig pujar deia El Marquès de
Santillana. Aquesta mateixa nit l'ambaixador espanyol a Kenya, Nicolás
Martín Cinto, va tenir la gentilesa de convidar a un àgape a la
seva residència a les delegacions parlamentàries i a les ONGS
que estàvem participant en el Fòrum. Aviat s'obrirà una
Oficina Tècnica de Cooperació espanyola a Nairobi. Una bona notícia
per a les organitzacions que treballen en la zona i per a impulsar el Pla Àfrica
amb el qual el nostre Govern s'ha compromès en aquesta legislatura. Va
ser una vetllada de trobades…Carlos Marcilla, un sacerdot de l'ordre de
la Escolata, ens explica a Helena Berruezo, Félix Taberna (parlamentaris
navarresos) i a mi la seva trajectòria com a missioner durant 12 anys
a Sudan i Etiòpia. Va veure la mort molt de prop en successives ocasions
però mai va abandonar el seu lloc.
Moltes vegades s'oblida que existeix una altra església…La de l'Alliberament i els missioners que estant al costat dels pobres, els malalts, els exclosos…La labor que aquests homes i dones desenvolupen en els continents oblidats, practicant el veritable evangeli de Crist, és digna de respecte i admiració.
KARATU
En el preciós jardí del nostre sòl patri a Nairobi, sota estrelles que parpellejaven com si recitessin a Neruda, es va forjar la segona part del nostre viatge i d'aquesta crònica. Miguel Angel Fernández (coordinador de la secretaria federal de moviments socials i relacions amb ONG del PSOE), Pedro Zerolo i Pilar Estébanez (regidors de l'Ajuntament de Madrid) anaven a visitar Karatu, una zona rural de Tanzània on Metges del Món desenvolupa programes de prevenció, diagnòstic i tractament de la sida, el VIH, un dels genets de l'Apocalipsi africà. Sense dubtar-lo, Vicent Garcés (el nostre director de continguts de la sèrie) i jo ens enrolem en l'expedició.
Diuen que en la carretera, fent ruta, respirant paisatges i núvols, és quan realment coneixes a les persones i t'agermanes amb elles. Quilòmetres i quilòmetres per desmantellades carreteres, sentint que el temps es diluïa en sentiments i horitzons, els ocupants d'un vell Land Rover varem saber que havíem conquistat el territori de l'amistat.
Punxem dues vegades les rodes del Jepp que ens traslladava al nostre destí.. Road movie d'emocions…Mentre Edwards, el nostre entranyable i eficaç cicerone solucionava les contingències automobilístiques, apareixien nens en les cunetes. Eren invisibles i de cop i volta treien el cap d'entre les ombres d'una majestuosa acàcia estratègicament aïllada en la immensitat de la sabana.
En la segona punxada, tres nenes van sortir a la nostra trobada, les més petites lluïen un somriure net i assolellat però la més gran, ja adolescent, ens va envair amb una mirada inquietant que transmetia un dolor ancestral i fosc, una pena que anticipava negres tempestes. I així va ser… es van obrir els cels i un diluvi profund va descarregar les seves aigües sobre la terra africana. Va durar instants que van semblar forats negres en el temps i després un sol daurat que recordava al Déu Hermes en el seu carro de foc, va enllumenar els alts i sagrats cims del Kilimanjaro.
Karatu és un paradís i un laberint dels sentits. Pilar que durant
molts anys va treballar en la regió com a metge cooperant, ens transmet
i encomana que aquest serà un dels nostres imprescindibles llocs en el
món. Mai oblidarem Karatu…. per múltiples raons…
Aviat, al matí següent de la nostra arribada, varem visitar el centre
de Metges Món en aquesta localitat rural. Coneixem a Manuel Galán
(coordinador d'àrea) i a Inés Zamanillo (metge cooperant) que
porten a terme un programa de lluita contra la sida, inserit en el sistema sanitari
de Tanzània. Ens parlen del seu treball però també de les
seves experiències personals, de com Àfrica ha canviat la seva
visió del món i el sentit de les seves existències. Han
après suahili i s'han integrat plenament en la vida de la seva comunitat.
Desenvolupen activitats culturals amb nois voluntaris i han creat un centre
d'acolliment d'orfes portadors de la malaltia. En els parterres de casa seva,
creixen exuberants flors silvestres…sempre flors en el nostre camí.
Penso que Inés és com un d'aquests lliris radiantment grocs que
obren els seus pètals al capvespre africà. Manuel és un
arbre d'arrels profundes. Ells són els veritables artífexs de
la utopia.
Aprofitant la proximitat, també entrevistem als nostres companys de viatge. Pedro ens parla del sentit dels Fòrums Socials, de la seva importància, la seva indubtable vigència i de la necessitat que els partits polítics i els governs s'impregnin dels seus missatges i el seu esperit. Pedro practica un socialisme emocional, de pell i afecte. Pilar fa màgia amb precisió de cirurgiana…és un autèntic torrent quan parla d'Àfrica…"La salut ha estat la catàstrofe humanitària més gran del continent". Ens explica la lluita sense treva que han mantingut per aconseguir genèrics dels retrovirals i retornar-li l'esperança a una població delmada pel virus. De Miguel Ángel Fernández només puc dir que ha estat un excel·lent productor i un extraordinari còmplice de viatge. Compartim secrets africans i moments inoblidables.
Visitem el Ngorongoro, onomatopeia que significa el tolon-tolon de les esquelles que els Masais col·loquen als seus bestiars. És un parc natural de deliciosa i incommensurable bellesa. El fermall final del nostre viatge…penetrant en un món perdut on el cor de la terra batega amb misteriosa fortalesa. La "Tamaduni "(mare terra en suahili) ens embolcalla, som part de la seva energia mil·lenària entre elefants majestuosos, lleons endormiscats, zebres juganeres i una orquestra d'hipopòtams que llançant els seus sortidors aquàtics a l'aire ens donen la benvinguda. Nakupenda significa voler apassionadament.
Nakupenda Àfrica…Entre els prats d'aquest cràter còsmic que ens retorna a l'essència de la vida podem sentir profundament que un món millor és possible i necessari.
sonia__llera@hotmail.com
www.cerai.es