Diari d'un senador.

Mundo Diario. Diumenge, 31 de juliol del 1977.

Dues velocitats.

Per anar a Madrid de senador hom agafa un tren nou que el porta de Sants a l'aeroport en un tres i no res. Té les vies soldades. Està fet expressament. Cap dels municipis que travessa pot beneficiar-se d’un transport tan ràpid, tot i els abundants actes de protesta del veïnat. És un tren que va gairebé sempre buit, mentre la gent va massificada en els altres escassos transports de la zona. Hom, en canvi, va folgat i veloç volant pels camps cultivats del Delta del Llobregat, sense temps per albirar qui treballa aquells camps fèrtils, que sembla que creixen sols, com per art d'encantament. Hom ha de preocupar-se i concentrar-se en els greus problemes de l'Alta Cambra i no distreure’s en menudeses.

El senador té, però, una família amiga a Viladecans que li diu coses estranyes. Aquella zona té un 80% d'immigrats no catalans. Però ni catalans ni immigrats volen treballar al camp. Només el treballen els moros. A la plaça de Viladecans, de Prat de Llobregat o de Gavà es repeteix la trista escena de contracte lliure de treballadors, cada matí, com ens expliquen des d'Andalusia. Aquest cop es tracta de treballadors africans. Els agraciats han d'anar a peu a la parcel·la de camp on treballaran tot el dia. Treballen molt, sense parar. Els nostres enciams, els nostres tomàquets sorgeixen del seu treball. Tot i que els amos ho intenten, la Seguretat Social no vol protegir-los, cal reservar els seus, no sé per què, sempre escassos fons per protegir els espanyols. Els africans treballen sense cap protecció, lluny de la seva terra, lluny de la seva família, treballen molt, caminen molt, cada tarda, per tornar cansats als pobles. Alguns dormen a la barraca de les eines, en un angle del camp. A posta de sol, diuen els meus amics, s'albiren a la gatzoneta a la vora del sembrat, retallats a l'horitzó, a la tènue llum de les estrelles i cantussegen lentament la seva pena, com els andalusos amb el seu cant o com els negres americans amb els seus espirituals, a la velocitat dels pobres.

Lluís M. Xirinacs.