Diari d'un senador.
Mundo Diario. Divendres, 2 setembre del 1977.
Vull un sou de ric.
Tinc ganes de començar a l'estil Amestoy: Sabia Vostè que en acabar la guerra mundial i guanyar a Anglaterra les eleccions els laboristes, aquests parlamentaris van demanar augment de sou mentre que els rics parlamentaris conservadors defensaven el sou baix? Per què els honrats treballadors laboristes demanaven sous de ric i els grans homes de negocis, sous de pobre?
Hem d'aprendre tots que, en votar, el poble posa la seva confiança en els parlamentaris elegits per ell, és a dir, posa la seva confiança en el poder legislatiu. Teòricament el poder executiu, és a dir el Govern i l'Administració, depèn del poder legislatiu, que és el dipositari de la sobirania del poble; sobretot aquí on no es pot escollir ni cap de Govern, ni cap d'Estat. Però el poder executiu està controlat en la seva major part pels grans homes de negocis que temen la voluntat popular i que, per tant, intenten frenar el poder legislatiu, expressió d'aquesta voluntat. Els grans rics volen i aconsegueixen un alt pressupost per l'executiu i un baix pressupost per al legislatiu.
Sabia vostè que el pressupost total de l'Estat ha pujat aquest any a un bilió de pessetes i l'any que ve a un bilió i mig i que el pressupost destinat a les Corts no arriba ni de lluny a l'1% d'aquesta quantitat? Si, com deia Marx, la infraestructura econòmica determina la superestructura política ¿què podran fer les Corts indigents al davant de l'Executiu totpoderós? On quedarà la voluntat popular? Té Vostè senyor elector, confiança en els seus elegits o no la té? Sense diners, jo no puc anar a comprovar «in situ» totes les reclamacions que arriben fins a mi, com m’exigeix un lector a propòsit d'una referència meva a la fàbrica de «Torres Hostench». Jo no puc vigilar el que fa Marcelino Oreja a Brussel·les, ni puc anar parlar amb el president Tarradellas a París, sempre que convé.
Els amics del PSOE, amb la bona intenció de donar exemple d'austeritat, han demanat sous baixos per als parlamentaris. S'equivoquen. El que convé és confiança. Sous alts i comptes clars.
Lluís M. Xirinacs.
