Diari d'un senador.

Mundo Diario. Dijous, 20 d’octubre del 1977.

Els maleïts.

Juan María Bandrés, senador per Guipúscoa, en una carta oberta al president del Senat, li diu: «Creu-me que el silenci que em vas imposar ha estat un cop rude a la meva feble fe parlamentària. Sembla una clara invitació, des de la presidència, a l'actuació extraparlamentària que, a mi personalment, no em desagrada, i estimo compatible, però per a la qual molts opinen, que no hem estat elegits».

També la meva fe parlamentària és feble. Especialment en aquest Senat encara més conservador que el Congrés. Es permeten generoses i flexibles infraccions del reglament en propostes secundàries o d'adorn i s'és inflexible i avar en les propostes importants.

Ahir a la nit estava davant la presó Model altra vegada. Els familiars dels presos, els expresos acabats de sortir, els presos polítics i socials, els funcionaris, els guàrdies civils patien la més alta tensió nerviosa. Aquells a qui no afecta l'amnistia estaven sumits en la més profunda desesperació. El director i la plantilla sencera de funcionaris de la presó demanen un indult. Vaig veure entrar a la presó 2 jeeps i un autocar de policia. Què estarà passant dins?, què podia passar?, esclatarà un motí generalitzat a les presons?

Tot el que està passant ho vaig predir. He esgotat totes les vies. Vaig incloure la meva petició en el meu projecte de llei. El vaig publicar a la premsa. Ho vaig dir per ràdio i per televisió. Ho vaig avisar al governador civil de Barcelona perquè l’elevés al Govern. Ho vaig dir abans que res al Senat. Avui ho he dit al ministre de l'Interior, Martín Villa, i a molts senadors. En general hi ha una fredor completa. Que s'obrin les venes. Que omplin el cor d'odi i venjança. Que se suïcidin. Que agafin als presos polítics amnistiats com a ostatges. Que explotin les presons i quedin reduïdes a cendres.

Sé que alguns presos socials em volen arrencar la barba per haver-los traït i abandonat. Que me l’arrenquin!

Lluís M. Xirinacs.