Capítol 13. Agilitat i exactitud.

Però així com la moneda-argila-escriptural-informativa esdevingué lenta, i les monedes-or-paper-desinformatives han esdevingut àgils, la moneda-electrónica permet millor informació que la primera i molta més agilitat que les segones.

Les monedes d'argila acabaren quan el creixement dels mercats féu més «útils» les monedes metàl·liques. Més tard, les de paper substituïren les metàl·liques per raons semblants. Però, l'augment en agilitat del metall i del paper comporta la pèrdua en fidelitat (en informació fidedigna). La moneda electrònica (compensacions entre comptes corrents) permet no solament una més gran agilitat sinó un completíssim sistema d'informació.

Per a qui consideri una vel·leïtat la suposició que el tipus de moneda fou una peça clau en el sorgiment de la història dels imperialismes, li serà més fàcil d'acceptar aquesta altra hipòtesi paral·lela: les possibilitats tècniques de cada civilització han configurat el tipus de moneda segons les necessitats específiques del mercat en cada moment. Per coherència amb les possibilitats tècniques actuals i amb les necessitats dels mercats contemporanis sembla clar que cal un nou tipus de moneda que s'alliberi dels jous dels tipus passats que encara la sotmeten i, en ella, sotmeten el mercat i la societat.

L'acumulació de les tècniques agrícoles, la millora en els sistemes de transport, l'engrandiment de les ciutats... portaren l'ampliació dels mercats i la necessitat d'uns intercanvis més àgils i més universals. L'ús dels metalls preciosos com a moneda afavoria la resolució d'aquests problemes d'una forma molt més adequada que el laboriós sistema de fitxes i bolles d'argila. El domini de les tècniques de manipulació dels metalls preciosos permeté anar passant del seu ús inicial en palletes, en pols, en gra, en petits lingots al de peces encunyades amb la garantia del rei.

L'interès dels individus í de les empreses prevalgué per sobre els interessos ancestrals de les comunitats i del comú. La llibertat de comprar, vendre i enriquir-se es considera més important que la protecció del mal ús d'aquesta llibertat, que havia estat prioritària durant segles.

Els mercats creixeren i, amb ells, les guerres que obrien nous mercats i que enfortien els Estats que les guanyaven. Tot creixia fins que, per manca de numerari, començava la crisi. Noves conquestes, costosíssimes, per assegurar nous jaciments d'or... Aquesta ha estat una part important de la història. A manca de prou or per pagar els exercits, el rei reemet les pròpies monedes amb menys pes, o les fon i n'emet de noves amb menys valor real i el mateix valor nominal. Aquesta és la historia de les falsificacions oficials constants. Fins que arriba la gran inflació amb el malbaratament de les Amèriques. Europa s'omple d'or, el comerç augmenta i també la inflació galopant. Però, al cap d'un temps, de nou l'or torna a ésser insuficient. Ja sempre serà escàs. L'argent seguirà un camí semblant. Però enmig del bullidor ja s'està preparant l'alternativa. Paper i impremta.

Primer, certificats de dipòsit i lletres de canvi. Després, bitllets de banc al portador. Més tard, l'Estat en pren el monopoli d'emissió. Paper, simple paper imprès, i confiança. Quan es perd la confiança, la hiper-inflació es repeteix i deixa el seu rastre de misèria i guerres.

Com aconseguir una moneda que sigui tan àgil com un bitllet de banc però que, alhora, responsabilitzi qui l'usa? Com aconseguir una moneda que a més de ser àgil i responsabilitzadora permeti l'equivalència entre ella i el valor del que es compra i es ven? Com aconseguir una moneda que no contraposi la llibertat privada amb la protecció comunitària del seu ús antisocial?

L'electrònica té ja a punt un instrument monetari que, amb determinades condicions d'aplicació, pot acomplir aquesta necessitat de màxima agilitat i, alhora, màxima informació fidel. Durant 4.500 anys, els instruments no ens han permès resoldre el problema satisfactòriament. Ara disposem d'instruments apropiats i ara, també, som conscients del conjunt del procés sofert i de les grans insuficiències instrumentals i polítiques que tenim per resoldre els urgents problemes plantejats.

Com a cloenda del repàs dels canvis monetaris, els autors de La monétique, partint de l'experiència francesa, exposen el que segons ells ha intervingut, al llarg de la història, per produir canvis en els mitjans de pagament, és a dir, en els instruments monetaris.

«Els nous mitjans de pagament neixen en períodes de mutació econòmica i social. A manca d'un consens nacional necessiten, per a la seva difusió, el suport d'un agent econòmic fort.

«Per aquest fet, la seva difusió massiva és sempre retardada fins al dia que l'economia real està veritablement mancada d'una reorganització dels fluxos monetaris, i necessita, doncs, el canvi de l'objecte monetari que és el mitjà de pagament».

«Aquests mateixos problemes i conflictes han ressorgit, una vegada més, a partir dels anys setanta amb l'emergència de la moneda electrònica».

«És la competència entre la banca, el comerç i l'Estat el que constitueix el motor de l'evolució del sistema de pagament».

«Mirant la història, una hipòtesi ens sembla que ha d'ésser retinguda: a cada mitjà de pagament dominant correspon un actor econòmic dominant, i el primer esdevé instrument de dominació del segon».

«Enfront d'un actor que assegura la seva dominació monetària sobre el circuit d'un mitjà de pagament donat, la instauració d'un nou ordre monetari passa necessàriament per la promoció de nous mitjans de pagament més adaptats i per un esforç de diversificació. Hom podrà, aleshores, comprendre millor l'emergència d'aquesta nova fase de racionalització i de redefinició de les fronteres entre els agents –que anomenem el fenomen monètic– en aquesta crisi estructural que coneixen els sistemes capitalistes des dels inicis dels anys setanta¹».

També podem considerar altres «constants» que els autors no destaquen prou o no recullen.

A cada nou instrument monetari, normalment introduït pels «financers», l'Estat respon, al cap d'un temps, intentant apropiar-se de l'invent, reglamentant-lo i, si pot, monopolitzant-lo. I a cada reacció de l'Estat, els «financers» introdueixen un nou instrument que els torna a donar avantatge durant un temps.

En aquest segle, els canvis són tan ràpids que l'Estat i, fins i tot, els «financers» tradicionals (banquers) estan perdent la iniciativa enfront de l'ús intel·ligent de la monètica per part de corporacions comercials i intermediaris financers que emeten les seves pròpies targetes de crèdit o de dèbit.

Una constant històrica també sembla certa: quan l'Estat reglamenta un nou mitjà de pagament els «financers» no acostumen a oposar-s'hi frontalment. Són bons ciutadans que dirigeixen respectables institucions obedients als poders públics. Si poden, en mantenen l'ús subtil i, si no poden, comencen a cercar un nou mitjà de pagament que els torni a donar avantatge.

El moment sembla adient per al canvi d'instrument monetari. De fet, el canvi instrumental s'està donant a tota velocitat. Segons Fundesco², alguns dels elements del procés d'innovació financera seran:

Qui conduirà el canvi d'aplicació coherent i democràtica de la monètica?

Notes:

¹MULDUR, Ugur, i DINCBUDACK, Nezih, La monétique, Éditions La Découverte, París, 1987, p. 24.
²RODRÍGUEZ ANTÓN, José Miguel, i BUENO, Eduardo, La banca del futuro, Pirámide, Madrid, 1990.