Al servei d'aquest poble.
Avui. Dimecres, 25 de maig del 1978. Pàgina 5.
Societat també culpable.
Ahir fou finalment aprovat el dictamen de la comissió especial per a la investigació de la situació dels establiments penitenciaris. Cent quaranta-dos vots favorables, nou abstencions, cap vot en contra. És un dictamen obert i avançat. Aquesta vegada estic orgullós del Senat. Quasi hi ha hagut unanimitat en una qüestió difícil i urgent.
Ha quedat pendent un punt importantíssim, lleugerament insinuat en el dictamen, que exigia un tractament frontal i decidit: la responsabilitat de la societat en la delinqüència, el judici sobre aquesta responsabilitat i la correcció corresponent de la societat.
Se'ns ofega en dades sobre la situació penitenciària, s'analitzen fins a l'extrem les responsabilitats personals del delinqüent i no s'investiga sobre les causes socials fabricadores de la delinqüència. No tenim estadístiques de quants delictes han estat comesos per persones sense habitatge digne, sense família o amb la família deteriorada, sense escola, sense treball, amb marginació social de qualsevol mena, etc. El delinqüent és acuradament detingut i aïllat de la societat. Les causes del delicte romandran intactes.
Després ve la sentència. Sobre la societat no recau cap inculpació. ¿No fóra bo que el tros de responsabilitat de la societat, en cada sentència, fos determinat amb la mateixa diligència amb què es determina la culpa del delinqüent? ¿No fora bo que els diferents jutges transmetessin al fiscal general aquests resultats i que, potser, si més no, un cop a l'any, en el seu informe, el fiscal general acusés l'Executiu o qui calgués, pel conjunt de mancances no resoltes? Fins ara ha resultat més còmode construir uns tètrics edificis on mantenir tancats i aïllats els individus esdevinguts perillosos per la deixadesa de tots plegats. Finalment ve la sortida del delinqüent, que porta al damunt la deformació i la desadaptació que genera l'estada en presó. Si la societat externa l'ha oblidat quan era dins, ara aquesta societat egoista agafa por. Es retreu en un moviment instintiu de defensa i manté, sovint augmentada, la marginació a què tenia sotmès el delinqüent abans de la seva detenció. En el millor dels casos li demana una readaptació, sense demanar-se-la a ella mateixa.
Potser els barris de ciutat i els petits municipis del camp seran més ràpidament sensibles a aquestes reflexions i tractaran ja des d'ara de realitzar-les sense esperar que els poders superiors de l'Estat assumeixin aquesta tasca en les seves estructures.
Lluís M. Xirinacs.
