Català | Castellano | English | Français | Deutsch | Italiano | Galego | Esperanto
En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns, corrupció, misèria, carències pressupostàries, abús de poder, etc.
Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Llista de correu | Contactes i e-mail | Blog

Publicacions:

Tercera Via. Sistema General a la mesura de l’home d’avui.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.

Petita història de la moneda.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.

El Capitalisme Comunitari.
Agustí Chalaux de Subirà.

Una eina per construir la pau.
Agustí Chalaux de Subirà.

Llegendes semítiques sobre la banca.
Agustí Chalaux de Subirà.

Assaig sobre moneda, mercat i societat.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.

El poder del diner.
Martí Olivella.

Introducció al Sistema General.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.

Nou apartat:

Al servei d'aquest poble.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les corts constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.

Biblioteca històrica Agustí Chalaux.

La no-violència en la pau i en la guerra.

Mohandas Karamchand Gandhi. Introducció: Lluís Maria Xirinacs.

Índex del llibre.

Introducció a la primera edició catalana.

Lluís Maria Xirinacs. Cartell del BEAN, 1979.Vull fer una introducció senzilla i planera com són els articles periodístics de Gandhi d'aquest llibre. Potser són articles repetitius, tal volta trobarem punts de vista discutibles, però són enamoradors. No pots llegir dues pàgines sense sentir la fiblada que penetra fins a les juntures que lliguen l'ànima i l'esperit.

En l'article 21 demanen a Gandhi que en nom del Congrés nacional enviï un cable a la Lliga de Nacions en protesta de les accions criminals dels francesos contra Damasc i els drusos de Síria. Gandhi, sorprenentment, diu que no. «Estalvieu-me d'haver d'anunciar la nostra impotència». «Els animals en presència d'una tempesta, s'ajunten i cerquen escalfor i coratge els uns dels altres. No fan una crida al déu dels temps perquè moderi la seva ira».

Lector, ¿no has sentit el mateix rebuig interior a l'hora de participar en les inútils recollides de signatures per Guatemala, pels desapareguts d'Argentina...? Gandhi és enemic de paraules buides, de tapadores nobles i covardies innobles. Gandhi se'ns presenta autèntic en la seva grandesa i en la seva migradesa, testimoni fidedigne, només testimoni, de l'esperit humà.

1. No-violència.

La no-violència és la llei de la humanitat, com la gravetat és la llei dels astres. La gravetat –ens diu Gandhi– regula els astres des de temps immemorial però fou descoberta fa pocs segles. La no-violència regula la humanitat des del seu origen però ha estat descoberta ara. El descobriment de la llei de la gravetat permet fer coses, com els satèl·lits artificials, que abans del seu descobriment no es podien fer. També la presa de consciència de la llei de la no-violència permet a la humanitat de fer coses, com la descolonització de l'Índia per via no-violenta, que abans no es podia fer.

Gandhi ens eleva a tots per damunt de la nostra deixadesa. Ens estimàvem més viure violentament, en l'estultícia del seguiment cec dels nostres desigs, en l'empenta cega dels desigs contradictoris que xoquen i es destrossen. Posàvem la nostra llum intel·lectual humana al servei de la imposició cega i hem desenrotllat el perfeccionament de la capacitat animal de ferir i matar molt més enllà del que l'animal pot fer.

Des que existeix l'esperit de l'home sobre la terra s'ha acabat la violència. En el meu cervell hi caben no solament tots els meus desigs sinó també els desigs de tots els homes, les ànsies dels animals, la vitalitat dels vegetals i les atraccions i repulsions de la matèria còsmica. I en el meu interior hi ha la possibilitat d'aconseguir l'harmonia d'aquesta immensa gama d'amors. Per consegüent, la violència s'ha acabat.

Però, ¿qui té un cor tan gran on càpiguen tots els amors i on es creï l'harmonia de tots ells? A Gandhi li deien «Mahatma», «Gran ànima». Nosaltres més aviat tendim a esdevenir petites ànimes, ànima de ratetes contentes amb rosegar la quotidiana ració de formatge per cuitar a encauar-se al niu fins a demà. Tots tenim la gran ànima dintre de nosaltres, tot som «jo i to el gènere humà» com deia Agustí d'Hipona, i, tanmateix, fàcilment ens abracem esbojarradament al «jo» i prescindim de «tot el gènere humà» i de «l'univers sencer» que formen la part principal, més grandiosa, més gratificadora, més gloriosa del nostre esperit. «Homes de poca fe, –diu Jesús–, per què heu temut?».

Gandhi posa com a condició especial de la no-violència la fe. Si no tenim una ànima resplendent de fe amorosa, «el genere humà», «l'univers sencer» són expulsats del nostre esperit per nosaltres mateixos i esdevenen, aleshores, el nostre enemic gegantí, temible fins a l'extrem. La por. La por dels animals davant tot allò que els és desconegut. No volem conèixer la part més meravellosa del nostre esperit i ens sentim terriblement sols, desemparats i fins i tot amenaçats... en la nostra pròpia casa!

Si acceptéssim la grandesa de l'esperit –la fe– els nostres desigs particulars naixerien dels desigs conjunts –no-violència– i desapareixeria el sofriment, la mort, l'opressió.

Disposem d'un llibre autobiogràfic, –«Les meves experiències amb la veritat»–, on Gandhi explica com aconseguí la seva emancipació personal. Per la història sabem que Gandhi aconseguí l'emancipació política de l'Índia respecte a l'imperialisme britànic. Però ell diu que renuncia a la llibertat de l'Índia si cal aconseguir-la renunciant a la no-violència. La no-violència és la llei conjunta, cap part no es pot alliberar violentament del conjunt. La part en funció del tot i no el tot en funció de la part. Ànima gran.

I malgrat això aconseguí els dos alliberaments: el seu i el de l'Índia. El seu tot alliberant els homes del seu entorn, i el de l'Índia tot alliberant els britànics de l'ànsia dominadora.

Gandhi veia la no-violència, –«Ahimsa»– , tan clara com Newton la seva fórmula de la gravetat. Hauríem d'aprendre de Gandhi a passar-nos la vida contemplant el conjunt i actuant des del conjunt de l'univers, objecte de la nostra fe i contingut de l'únic amor autèntic possible, en comptes de tenir contínuament l'ànima venuda a petits dogmes de fe i a petits objectes d'amor que sempre dónen diners i plaers a costa del patiment d'altri. Gandhi és pràctic i concret, estudia i actua en les coses petites minuciosament. Però no fa res si abans no ha consultat la seva fe, si abans no té la resposta del «gran retaule de la creació» en forma d'una «petita veu silenciosa» que li parla a ell des del Tot a cada moment i davant de cada situació. No és ell des d'ell qui fa les coses. Ell només és testimoni i enviat. I no té respectes humans ni se sent lligat per les conveniències d'una societat parcial i egoista. Ho veu tot, ho escolta tot, ho presenta tot a l'Esperit i n'espera la resposta harmònica conjuntada amb la resta de l'univers. Aleshores actua.

Gandhi té molts valors, però, amic, et prego que consideris aquest com el valor suprem del missatge de Gandhi. És testimoni i enviat fidel de l'Esperit i voldria que tots els homes i totes les nacions també ho fossin. Et recomano que aquest llibre el consideris de capçalera. Fóra bo de llegir un article cada nit abans d'anar a dormir. Només un article i prou.

2. Independència.

La nostra pobra cooperativa «Ahimsa» s'ha embarcat a publicar aquest primer volum dels articles de Gandhi en català amb total il·lusió. És com una primícia. Em sembla que mai no han estat aquests articles editats a occident. Partim de l'edició anglesa feta a l'Índia en vida de Gandhi, corregida i revisada per ell mateix, segons ens informà Lanza del Vasto.

La major part dels articles són resposta a preguntes d'estrangers, especialment europeus. És admirable que tracti de trobar el consell adequat als problemes de tants països: Àfrica del Sud, Abissínia, Xina, Japó, USA, Gran Bretanya, França, Alemanya, Dinamarca, Rússia, Àustria, Txecoslovàquia, Suïssa, Itàlia, Espanya, Polònia, els jueus, els palestins,... Respon a gravíssimes contradiccions derivades de la guerra de 1914 i les que plantegen la conflagració mundial de 1939.

Aquesta enumeració podria donar a entendre que Gandhi es dispersava com les papallones. Res més fals. Si el primer principi de la no-violència es podria anunciar així: «la part sempre s'ha de resoldre en funció del tot», el segon principi diria: «No puc resoldre una altra part si encara no he resolt la meva». Altrament em podrien dir: «Metge, cura't a tu mateix».

Gandhi és invitat al Lancashire d'Anglaterra, és invitat a Amèrica, a Rússia, a Xina. No hi va. Diu que encara no ha convençut el seu poble. Serien visites buides. Mai no nega que aquests països enviïn missatgers a aprendre'n. Atén tothom mentre li ho permet la seva feina. Aquests fets parlen més clar que totes les visites.

Però ell començà per assolir la seva llibertat interior i continuà conquerint la independència de l'Índia. «La independència nacional no és una ficció. És tan necessària com la independència individual. Però cap de les dues, si és basada en la no-violència, no ha d'ésser una amenaça a la independència de l'altra. I així com amb la independència individual i amb la nacional, també amb la internacional» (article 40).

Un dels temes més importants d'aquest recull d'articles és el tema de «Swaraj», el tema de la independència.

D'antuvi cal dir que ell veia la independència no com «posar-se enfront» de cap altre país, sinó com a dret a tenir «casa pròpia» al costat i en germanor de totes les altres cases del món. Gandhi vol la independència de l'Índia i tanmateix no és nacionalista. Maneja una fecundíssima idea prou coneguda entre nosaltres: l'ancestral idea d'«Imperi».

L'Índia formava part de l'Imperi britànic. En principi Gandhi no vol separar-se'n. Però des del principi vol un tracte d'igual a igual amb la metròpoli. Vol germanor, no supeditació. «Si la Gran Bretanya vol ésser totalment companya, m'agradaria molt, però el companyerisme ha d'ésser real, no ha d'ésser una excusa per a governar o per a protegir» (article 42). I en principi ho creu possible i ho intenta ja des d'Àfrica del Sud (1893) i a l'Índia fins a 1919. La matança d'Amristar el convenç definitivament que l'Imperi britànic és imperialista. Defineix així l'imperialisme: «és únicament garantit per a la protecció del comerç imperial i per tant per al manteniment de la pau en la mesura que és necessària per a la seguretat d'aquest comerç; és impotent per a prevenir la pèrdua de la vida i de la propietat» (article 95).

Un japonès li pregunta: «Com fóra possible la unitat entre el Japó i l'Índia?». Respon: «Pot ser possible si el Japó deixa de mirar l'Índia amb ulls cobejosos. Sens dubte no llençareu el vostre exèrcit cap a l'Índia, però feu servir la vostra habilitat sense parió, i la vostra traça, per amagar la veritat i el vostre coneixement de la debilitat dels indis, per omplir l'Índia dels vostres articles que sovint són dolents. Heu copiat els mètodes d'explotació dels governants de l'Índia (els britànics) i potser encara els heu superat. Ara, des del punt de vista japonès, no podeu perdre els milions de rúpies que obteniu de l'Índia. I si no els podeu obtenir voluntàriament, ho haureu de fer per la força de les armes. Però aquest no és el camí d'ajuntar l'Índia i el Japó. El que les pot unir és un lligam moral basat en l'amistat mútua» (article 69).

Ell creu que un imperi no imperialista dóna amistat, dóna comoditats i privilegis (article 30), «Llavors creia que l'Imperi britànic era un sistema del tot benèfic per a la humanitat» (article 50). Dins d'un imperi verament amical cal que les parts lliurement confederades facin sacrificis per mantenir-lo.

Quan el 1920 llança la campanya de no cooperació amb l'Imperi britànic perquè finalment l'ha jutjat irrecuperable, no planteja la independència nacional dels indis. Planteja la independència d'un fins aleshores subimperi. Gandhi somnia amb un nou imperi resultat de la unió de la nació índia i de la nació musulmana de l'Índia. Ell vol la unió dels pobles, no llur separació. Lluità heroicament en aquest sentit. A les darreries de 1947 la mala fe britànica partí el territori en dos estats conflictivíssims, l'Índia i el Pakistà i Gandhi morí assassinat per uns fanàtics que no li toleraven el seu amor a la nació musulmana.

S'ha pintat a Occident una imatge espiritualista i poètica de Gandhi en el cor de molts no violents. No. Gandhi, entre altres coses, fou un gran polític. Lluità per una independència real. Dirigí el partit del «Congrés Nacional Indi», fundat el 1885. «El Congrés és l'única organització política del món que ha adoptat, que jo sàpiga, una no-violència pura per aconseguir la independència» (article 54).

És un partit que arriba a tenir ministres i legisladors de l'Índia abans de la independència. La no-violència, quan no troba la llibertat, la fa. Aquest partit munta un Congrés indi, una autoritat paral·lela a la imposada. Cap enemic no pot parar l'avanç de la nova societat lliure si s'està disposat a donar la vida per salvar la pròpia dignitat del país lliure.

Gandhi eleva el poble a la seva dignitat i a l'honor de la independència fraternal. Abans, l'Índia sempre fou –amb comptadíssimes excepcions– no-violenta. Però es tractà d'una no-violencia passiva. Ara Gandhi ensenya a l'Índia una nova no-violència, l'activa. El passat original de l'Índia li fa sospitar l'existència d'una missió universal del seu país. «Tinc una fe inextingible que, de tots els països del món, l'Índia és l'únic país que pot aprendre l'art de la no-violència» (article 90).

Distingeix taxativament entre la no-violència activa del fort, del valent i la no-violència passiva del feble, del covard, que és en realitat impotència, simple passivitat i tal volta violència inactiva o en suspensió.

Pregunta als components del seu partit: si no som capaços de resoldre els avalots interns sense cridar la policia del governador britànic, ¿com resoldrem la seguretat del país el dia de la independència?

Immediatament planifica la constitució i l'entrenament d'unes forces de seguretat no violentes, un exèrcit de defensa no-violenta (articles 52-55, 57, 61 i 95).

3. Militarisme.

Ací arribem al tema més conflictiu plantejat en aquest llibre: un no-violent pot participar en la guerra o en la milícia? En les preguntes que li fan, sobretot no-violents occidentals, es transparenta un dubte terrible sobre l'ortodòxia no-violenta del fundador de la no-violència. Paradoxa sorprenent! Els deixebles occidentals de Gandhi semblen més ortodoxos que Gandhi.

A primera vista, sembla que ell fou més lax en els primers anys, en la pràctica: participació amb els anglesos contra els boers i els zulus a l'Àfrica i contra Alemanya en la guerra del 1914 a Anglaterra. Àdhuc en els primers articles d'aquest llibre sempre justifica aquesta posició (articles 11, 14, 18, 30, 32, 38 i 40). Més tard sembla que es torna radical i aconsella oferir-se en autoimmolació personal i col·lectiva quan calgui (articles 43, 56, 59, 60 i 64).

Però la meva impressió és que Gandhi té una posició invariant des del primer dia fins el final. Mai no reconeix equivocacions en aquest terreny. Manté fins al final la justificació de les seves primeres actuacions i de les seves paraules. «És una convicció profunda que la guerra és un autèntic mal. No cediré a ningú el meu rebuig a la guerra. Però la convicció és una cosa i la pràctica correcta n'és una altra» (article 32).

«Les proposicions sobre les quals he bastit els meus arguments són tan certes com les definicions d'Euclides, les quals no deixen d'ésser vertaderes perquè a la pràctica siguem incapaços de dibuixar una línia d'Euclides en una pissarra (línia sense gruix). Però fins i tot un geòmetra troba que és impossible avançar si no recorda les definicions d'Euclides». Tampoc nosaltres no podem rescindir de les proposicions fonamentals en les quals es basa la doctrina de Satyagraha» (línia sense violència) (article 18).

Crec que aquí hi ha el fil conductor del seu pensament: cal pensar la no-violència en el nivell teòric i de les conviccions sense cap concessió a la violència. Si li donem el més mínim gruix de violència tota la «geometria» de Gandhi cau per terra. Ni un dels seus «teoremes» es manté.

Però si ens creiem en la pràctica que som no-violents purs, o som uns ingenus o som uns hipòcrites. En la pràctica sempre hi ha un mínim gruix de violència. La pràctica correcta no consisteix en que jo, o els meus, fem actes purs de no-violència, sinó com passar a la situació de mínima violència conjunta possible. Sovint preferim l'adoració de líders puríssims als quals exigim despietadament un número de circ cada vegada més difícil, a l'alliberament de pobles sencers.

«És clar, que en la meva Independència d'avui hi ha lloc per als soldats! No tinc prou capacitat com per a predicar a tot el país la doctrina de la no-violència, Per això la practico restringida rigorosament a l'objectiu d'aconseguir la nostra llibertat, i potser aquesta és una forma d'afavorir que la regulació de les relacions internacionals es realitzi per mitjans no-violents. Però la meva incapacitat no s'ha de confondre amb la doctrina de la no-violència. Intel·lectualment la veig amb tota la seva esplendor. El meu cor s'hi aferra. Però encara no he trobat la manera de difondre la no-violència universal de manera efectiva. No estic prou preparat per a aquesta tasca gegantina. Dintre meu encara hi ha indignació, dualitat» (article 14).

«Potser mai no serem prou forts com per a ésser del tot no-violents de pensament, paraula i obra. Però hem de mantenir la no-violència com al nostre objectiu, i hem de fer progressos cap a ell» (article 23).

En un altre lloc diu que la no-violència no té graus, i que la violència sí que en té. També afirma, valent, que el no-violent no pot ser neutral davant les lluites entre violents. No es posa mai a favor del poderós quan aquest guanya, com aquells bisbes cristians que beneïen el tirà com un «creuat de Déu». Però tampoc, quan arriba una certa «democràcia», no fa aquelles clàssiques afirmacions neutralistes dels mateixos bisbes: «Condemnem la violència vingui d'on vingui». Gandhi diu: «Una persona no-violenta, quan sorgeix l'ocasió ha de dir quin costat és el just. Per això vaig desitjar l'èxit als abissinis, als espanyols, als txecs, als xinesos, i als polonesos, tot i que en tots els casos hauria desitjat que oferissin resistència no-violenta» (article 96).

Amb tota suavitat acaba un article (32) que respon a les objeccions d'heterodòxia contra ell fetes per un deixeble de Tolstoi. Si tan primmirats són «els resistents europeus a la guerra farien bé de formular una opinió pública a Europa que obligués la Gran Bretanya a tornar enrere i aturar la contínua explotació de l'Índia». En comptes d'atacar a Gandhi ¿no es podrien dedicar a atacar els britànics?. Sovint la meva puresa de pensament i convicció sense pràctica exigeix a un altre la puresa de pràctica que a mi no m'exigeixo. Altres vegades per salvar la meva puresa de pràctica en coses insignificants faig un acte de covardia o de passivitat davant coses molt significatives.

Gandhi no cau en aquests paranys. Per salvar l'Imperi (molt significatiu en la pràctica), renuncia parcialment a la pràctica de la seva convicció (poc significativa en la pràctica). Després, amb coherència, pensarà igualment per al nou imperi indi-musulmà que vol crear verament independent.

«Per això crec que he complert prou el meu deure com a home i com a ciutadà, oferint els meus humils serveis a l'Imperi quan aquest els necessitava. Així és com espero que cada indi actuï amb el seu país sota la independència Estaria profundament desconhortat si, en cada situació imaginable, cadascun de nosaltres hagués de tenir un codi de lleis dins d'ell mateix i sospesar amb balances daurades cada acció de la nostra futura Assemblea Nacional. Hem de cedir el nostre judici sobre la majoria dels temes als nostres representants nacionals i hem de posar particular cura en escollir aquests representants. Crec que si no és així, un govern democràtic no seria possible ni per un sol dia» (article 11).

«Podem respondre fàcilment que és el que succeirà durant l'independència. Llavors els soldats no seran mercenaris sinó que formaran la milícia nacional només amb propòsits de defensa i protecció» (article 8).

«Mentre que jo, que fins i tot com a creient d'Ahimsa puc comprendre i admetre que hi hagi una instrucció militar per a aquells qui creuen en la necessitat d'emprar les armes en comptades ocasions, no puc defensar de cap manera la instrucció militar dels joves del país sota un govern (el britànic) que no respon en absolut a les necessitats del poble; i a més, estaré en contra del servei militar obligatori en qualsevol cas, i fins i tot, sota un govern nacional» (article 17).

«En l'estat actual de la societat, no dubtaria d'empresonar els lladres i els assaltadors, fet que és en ell mateix una espècie de càstig. Però també he d'admetre que això no és Satyagraha, sinó que és un lapsus de l'autèntica doctrina» (article 19).

«Si hi hagués un govern nacional, tot i que no participaria directament en cap guerra, em puc imaginar situacions en les quals el meu deure seria votar per l'entrenament militar d'aquells qui el desitgessin, ja que sé que tots els seus membres no creuen en la no-violència fins el mateix punt que jo. No és possible fer una persona o societat no-violenta per obligació. La no-violència actua de manera misteriosa. Sovint les accions d'una persona contravenen l'anàlisi en termes de no-violència; o també sovint les seves accions tenen aspectes de violència i en canvi ella és absolutament no-violenta en el sentit més profund del terme, i després es pot comprovar» (article 30).

I quan la seva no-violència personal pràctica haurà crescut, en la tardor de la seva vida, quan la veueta petita i silenciosa se li haurà anat posant cada vegada més imperiosa, mentre que els militants del Congrés s'hauran anat reblaint, dimitirà de càrrecs per mantenir el missatge pur, recomanarà l'ús de les armes a aquells el cor dels quals sap que tem el desarmament total del país i se sentirà sol, terriblement sol...

«L'acceptació per part de l'Índia de la doctrina de l'espasa seria l'hora de la meva prova. Espero que em sigui necessària. La meva religió no té límits geogràfics. Hi tinc una fe viva que transcendeix fins i tot el meu amor per l'Índia» (article 94).

El calze amarg de la prova no fou durant la guerra mundial, vingué quan ja l'Índia fou independent. Els seus dirigents del Congrés no es veieren amb cor de muntar-la sense forces coactives (exèrcit, policies, presons). Gandhi, per dirigir ell l'Índia, posà com a condició la supressió de forces coactives. I Gandhi degué plegar, fidel al seu destí de testimoni pur de la no-violència. Ocupà el seu lloc el pandit Nehru i ell restà com l'home amb més autoritat moral del seu país, però sense cap autoritat legal. Esperit pur sense cap afany de poder.

4. Economia.

I ací arribem al darrer punt que volia jo tractar: el tema econòmic. Àngel Colom, un capdavanter de la lluita no-violenta a Catalunya, l'any 1976 retreia a Gandhi l'haver abandonat l'autoritat de l'Índia a mans de les riques oligarquies opressores autòctones quan la tenia tota en les seves mans, després de recuperar-la dels britànics, i quan l'hauria pogut conservar al servei de les classes oprimides del país.

A aquest terrible retret de la permanència de l'opressió econòmica interior a l'Índia es podria afegir l'opressió que li ve de l'exterior també per via econòmica per causa del sistema vigent actualment en aquell país.

¿Tenia Gandhi una visió clara del problema econòmic del país? Cal dir primer que ell refusà d'intercedir en certes guerres sense estudiar-ne les causes.

«Tota activitat per aturar la guerra és inútil fins que no s'entenguin les seves causes i es tractin des de l'arrel. La primera causa de les guerres modernes, ¿no és la cursa inhumana per a l'explotació de les anomenades races més febles de la terra?» (article 36).

Crec poder afirmar que de la lectura d'aquest llibre i de tota l'actuació de Gandhi, es pot deduir que ell creu que la causa estructural determinant de les violències del món és la no solució del tema econòmic. Ell té una idea molt clara, com hem vist a propòsit del Japó, del que és l'imperialisme econòmic.

«Si avui (1925), Alemanya transformés la seva policia i prengués la determinació d'usar la seva llibertat, no per dividir el comerç mundial, sinó per protegir a través de la seva superioritat moral els pobles més indefensos de la terra, certament ho podria fer sense armes» (article 18).

«El prestigi americà no està basat en la seva força moral sinó en la seva força física. L'autolimitació d'Amèrica significaria un canvi radical de punt de vista. L'actual defensa dels ciutadans és una defensa del comerç nacional, és a dir explotació. Aquesta explotació pressuposa l'ús de la força per imposar el comerç en un poble que no el desitja. D'alguna manera les nacions han esdevingut bandes de lladres en comptes d'ésser un conjunt pacífic d'homes i de dones units per l'objectiu comú de la humanitat» (article 26).

Per entendre el potencial revolucionari de Gandhi a nivell econòmic cal situar-se en el marc econòmic del seu país. Als anys 60, vint anys després de la independència, la renda per càpita s'estimava en 82 dòlars (USA) i les calories diàries per habitant inferiors a les 200. Més de les tres quartes parts de la població era analfabeta. Potser és el més gran país tercermundista del planeta.

«La vostra no-violència no pot ser efectiva a no ser que tingueu fe en la roda de filar. No podeu construir la no-violència en una civilització industrial, però sí en pobles autosuficients. L'economia rural tal com jo l'he concebuda defuig totalment de l'explotació i l'explotació és l'essència de la violència» (article 94).

«Quan l'Índia sigui autosuficient i autocapaç i estigui a prova de les temptacions i de l'explotació, deixarà d'ésser objecte d'insaciable atractiu per a qualsevol potència occidental o oriental i se sentirà segura sense haver de dur la càrrega d'un costós armament. La seva economia interna serà el baluard més fort de l'Índia contra l'agressió» (article 41).

«La nostra economia hauria d'ésser tan ben dissenyada que no oferís cap temptació als explotadors» (article 90).

Opino que aquesta idea gandhiana és ingènua. Els explotadors, davant una economia senzilla d'autosuficiència, entren per força, arrasen tot i dissenyen i munten una nova economia de monocultius rendibles a la metròpoli. Tanmateix, suposada la resistència del país, és cert que l'autosuficiència és l'única economia d'emergència per salvar els pobles febles sense ajuda forana.

I Gandhi no solament preveié de muntar una aital economia en vista a la futura independència, sinó que genialment l'emprà com a arma no-violenta, original arma econòmica per conquerir la independència.

La seva campanya de boicot als teixits anglesos i d'instauració del filat i el teixit manual artesanal (Khadi, article 39) produí efectes fulminants que feren diana en el centre de gravetat econòmic de la metròpoli anglesa.

També ho desitja contra el Japó en ajuda internacional de la Xina envaïda: «Les nostres simpaties estan amb vosaltres (els xinesos) però, (els indis) no estem commoguts profundament (per la vostra desgràcia), altrament hauríem boicotejat tots els productes japonesos i especialment els teixits. El Japó no solament us està conquerint a vosaltres sinó que està intentant conquerir-nos a nosaltres amb els seus articles manufacturats, barats i dolents. Si diguéssim als japonesos: «No importarem ni una iarda de la vostra indiana ni us exportem gens de cotó», el Japó s'ho pensaria dues vegades abans de continuar amb la seva agressió» (article 72).

Contra Anglaterra Gandhi feu servir l'arma econòmica i reeixí a fer-la practicar a l'Índia per convicció.

Tanmateix la solució gandhiana a nivell econòmic és una solució primitivista, de marxa endarrere.

«No estic d'acord en la creença que totes les coses antigues siguin dolentes. La veritat és antiga i difícil. La mentida té molts atractius. Però amb molt de gust retrocediria cap a la molt antiga Edat Daurada de la Veritat. L'antic pa negre és sens dubte superior al pa blanc pastós que ha perdut molt del seu valor nutritiu en passar pels diversos processos de refinament. La llista de les coses antigues que encara són bones es pot allargar indefinidament. La roda de filar n'és una, si més no a l'Índia» (article 41).

Té raó en Gandhi. Moltes coses antigues són més bones que les actuals, però no totes ni en tot lloc. A l'Índia, país rural i primitiu, la roda de filar és bona en una economia de resistència a l'opressió exterior i d'emergència descolonitzadora. Tant de bo que tots els pobles poguessin reconvertir i reharmonitzar llur economia diabòlica tot començant per refer l'agricultura més elemental i autosuficient. La Xina comunista certament independitzada per via violenta, pogué començar la seva recuperació econòmica per l'agricultura de base, però fou mercès al «paraigües militar» soviètic que impedí la rapinya de l'àguila amagada darrera dels exèrcits de Xan-Kai-Xek.

El Japó amb l'excés de població, la falta de recursos i la dependència de la indústria hauria sofert un desastre apocalíptic entre els seus habitants si hagués estat boicotejat totalment i reduït a una economia rural d'autosuficiència.

Existeix una sortida econòmica endavant sense renunciar a la indústria i al comerç. Representaria un gran canvi en els costums econòmics opressius actuals.

Primerament caldrà fer clar i transparent l'economia amb una moneda responsable moralment i realment informadora científicament. Gandhi fou sempre escrupolosíssim en la claredat i transparència de la gestió econòmica de les seves campanyes i de la seva organització.

Caldrà també preservar la llibertat econòmica privada per a tot (iniciativa, empresa, mercat, propietat), excepte per a l'apropiació indeguda del bé comú o excedents mercantils conjunts. Per a Gandhi és pur bandolerisme aquesta apropiació indeguda realitzada avui per les grans institucions financeres, pels estats, per les multinacionals.

I en tercer lloc caldrà que l'amistat entre els pobles no sigui limitada al nivell moral sinó que porti a practicar pactes bilaterals d'ajuda mútua, tot transcendint particularment l'autosuficiència de cada país per l'interdependència voluntària i lliurement pactada. Caldria que els pobles rics cessin de produir per a exportar sense mesura. Només es produiria per a exportar en vista a compensar les necessitats importades i prou.

Això elimina l'imperialisme i el colonialisme econòmics i obre camins per a l'establiment de la no-violència econòmica a escala mundial sense haver d'estancar-nos en una societat primitiva, feudalitzant, incompatible amb el progrés i amb l'excés de població actual. Aquesta idea no l'he sabut trobar en Gandhi. I em sembla que la seva posició indueix a temptació de perpetuar el primitivisme entre deixebles seus tan insignes com Vinoba o Lanza del Vasto. Així caldria jutjar el seu antimaquinisme sense matisos (article 16).

La nostra cooperativa Ahimsa està investigant en aquesta direcció i té en preparació un llibre sobre una proposta de via econòmica no-violenta i de progrés.

Però en Gandhi tenia raó respecte a les condicions concretes de l'alliberament d'una Índia tan subdesenvolupada. No l'escoltaren. L'Índia treballa avui amb patrons clàssics més o menys corregits.

Gandhi s'apartà de les tasques directives. Àngel Colom li retreu. Però Gandhi havia dit: La religió de la no-violència és més que el meu amor a l'Índia. Perdé l'Índia, en part, és cert, però salvà el missatge revolucionari de la no-violència que, a nivell econòmic no té solució completa si no és a escala planetària. Perdé l'Índia per conquerir el món.

Cal que els seus seguidors i amics a escala planetària estudiem de plantejar aquella solució econòmica revolucionària que acabi amb «l'explotació, essència de la violència».

5. Final.

Tanco aquesta introducció amb un agraïment a la bona feina de traducció per Bet Abeyà i a la voluntat moral i econòmica de Jaume Chalamanch en fer possible aquesta edició. En Jaume diu que aquest primer recull és només un llibre de pàrvuls sobre la no-violència. És bo de començar per allò que ens és més fàcil. Perquè voldríem que de la lectura de Gandhi sortíssim madurs revolucionaris capaços d'alliberar sense violència el món de la violència. Que si un canvi d'estructures econòmiques és necessari per fer desaparèixer la violència, l'existència d'alguns milers de revolucionaris no-violents convençuts és necessària per obtenir aquest canvi d'estructura.

Aquest és el primer volum sobre «La no-violència en la pau i en la guerra». Dos volums més seguiran per completar aquest conjunt. Tenim prevists quatre volums més amb el títol comú: «A la recerca del Suprem». Amb aquestos set volums es reneixen els principals escrits de Gandhi, que segons la nostra coneixença mai no han estat publicats a Occident, triats per V. B. Kher i revisats personalment per Mahatmiji.

I finalment vull recordar al lector allò que Gandhi ens aconsella en la lectura d'un llibre: d'aturar-nos en qualsevol punt i de no seguir llegint el llibre mentre no haguem posat en pràctica allò que ja ens ha convençut. Així llegirem poc, però bé.

Lluís Maria Xirinacs.
Barcelona, abril 1983.

Índex del llibre.

Portada | Qui som? | Enllaços | Agenda | Activitats realitzades | Contacte