1. Objectiu d'aquest capítol.
2. Els Crèdits a la inversió.
3. Les finances al consum.

Economia és el terme que reservem especialment per a designar la repartició equitativa de la riquesa comunitària, ja sigui aquesta obtinguda mitjançant la invenció de diner de solvència comunitària (crèdits i finances), ja sigui obtinguda impositivament.

Sobre els principis que informen aquesta activitat pròpiament econòmica, segons l'etimologia clàssica del terme¹, no ens hi deturarem: deixem aquesta qüestió per a un altre estudi d'aquesta col·lecció.

En aquest capítol ens referirem exclusivament als aspectes tècnics d'aquesta repartició, per tal que puguin ser objecte d'estudis més aprofundits per part dels tècnics i especialistes en la matèria.

Com ja s'ha dit, la riquesa comunitària es distribuirà sota dues formes ben diferenciades: els crèdits i les finances. Entrarem ara a descriure una possible organització político-tècnica d'aquesta repartició de crèdits i finances.

Tan sols recordar que en el cas prudencial o comprovat que els excedents de producció no fossin suficients per a cobrir les necessitats comunitàries en crèdits i/o finances, definides per llei democràtica per la societat geo-política, aleshores caldria utilitzar, com a font alternativa, l'impost únic de solidaritat social, segons un tant per cent calculat en funció d'aquestes necessitats.

2. Els Crèdits a la inversió.

A) Càlcul.

Els crèdits a la inversió estaran calculats, globalment i sectorialment, sobre els respectius excedents de producció inversiva en cada exercici econòmic considerat.

B) Distribució.

Els crèdits a la inversió es concediran:

• a totes les empreses que vulguin realitzar una inversió necessària per a augmentar la seva eficàcia productiva, però que no disposin de suficient poder de compra. Hauran de presentar garanties tècniques i comercials de poder tirar endavant amb èxit el projecte presentat, però no s'exigiran garanties materials.
• a tots els candidats a empresaris que presentin un projecte amb garanties d'exit, i que no disposin de recursos propis suficients per a iniciar la seva posada en marxa, ni per a demanar un préstec bancari.

Per tal de compensar aquesta activitat, els Bancs distribuïdors de crèdit cobraran un interès bancari normal -motiu pel qual l'interès que pagaran els crèdits comunitaris serà el doble de l'interès bancari lliure-. Els Bancs, però, acceptaran responsabilitat completa en cas d'insolvència de l'empresa creditada, per un sistema de parcial corresponsabilitat solidària de cada empleat bancari concessor de cada crèdit, de tots els empleats concessors de crèdits i del mateix Banc. Aquest sistema es mostra molt eficaç en tots els gran bancs de negocis amb empleats competents i ben pagats, responsables personalment de cada negoci contractat per cada un d'ells i corresponsables tots junts a partir del moment en què el responsable directe no pot cobrir la totalitat de la part que li correspon de les possibles pèrdues.

Resumint, les condicions del crèdit comunitari a la inversió, ben diferenciades de les del préstec bancari, seran les següents:

1. El creditat no necessita d'avals propis ni de tercers sobre propietats o capitals ja realment existents. La seva única garantia consistirà en la capacitat productiva-tècnica de l'empresa.
2. La concessió del crèdit comportarà la designació d'un co-gerent, que supervisarà la gestió de l'empresa i la utilització del crèdit, per compte del Banc concessor.
3. Durant un período inicial, per exemple de 3 anys -termini que generalment es considera necessari perquè qualsevol equipament productiu nou doni el seu rendiment normal- no caldrà pagar interessos. Transcorregut aquest període inicial, però, es pagaran interessos dobles del lliure interès bancari. La meitat d'aquest interès serà per al Banc concessor i l'altra meitat anirà a parar al Tresor.
4. No hi haurà clàusula fixa de devolució del crèdit; però fins que el crèdit no hagi estat tornat, es continuaran pagant interessos dobles i el co-gerent designat pel Banc restarà a l'empresa.

Ara bé, a través dels crèdits comunitaris, també és possible d'afavorir un tipus o altre de formació empresarial, de manera que aquests crèdits poden esdevenir elements molt importants de política econòmica, en el sentit d'afavorir certs tipus d'empresa que la societat geo-política consideri més convenients o més interessants.

Així, un cop acomplerta la condició indispensable d'eficàcia productiva, es podran establir línies preferencials de crèdits per a aquelles empreses que reuneixin determinades característiques: empreses autogestionàries, empreses de talla optimitzada, etc.

3. Les finances al consum.

A. Càlcul.

Les finances comunitàries al consum són diner repartit a fons perdut -és a dir, gratuïtament- per a despendre única i exclusivament en consum.

El volum de massa monetària que pugui ser destinat a finances comunitàries al consum serà funció dels excedents de producció de consum realment existents en el mercat (excedents de producció en poder dels comerços i indústries al detall).

B. Finalitats.

L'objectiu principal perseguit pel repartiment de finances comunitàries, és de fer desaparèixer radicalment tota misèria i tota marginació social per raó de diner, assegurant a tots els membres de la societat geo-política un mínim vital digne.

Per aquest motiu, el criteri que mou el repartiment de finances, no és l'eficàcia productiva, ni els sols mèrits socials, sinó també la consideració objectiva de les necessitats vitals-mínimes de consum de tota la població, necessitats que cal atendre segons el principi d'una total solidaritat comunitària.

C. Repartiment.

La consideració de les necessitats vitals-mínimes de consum de la població porta a distingir, en el seu si, uns grups molts ben diferenciats quant a possibilitats de consum.

En primer lloc, hi ha els «productors-consumidors»: són els professionals utilitaris, que realitzen el seu consum a través d'un poder de compra de doble origen:

1. d'origen salarial-privat, remuneració de la seva participació activa en la societat utilitària-productiva;
2. d'origen financer-comunitari, en virtut de l'Estatut General i, ocasionalment, de l'Estatut Utilitari que a continuació veurem.

1. els professionals i col·lectivitats liberals, que gaudeixen única i exclusivament d'un poder de compra per a consum d'origen financer-comunitari, en virtut de llur Estatut Liberal;
2. i els individus sense professió, així com les famílies (independentment dels ingressos particulars de cada un dels seus membres), que gaudeixen també d'un poder de compra per a consum d'origen financer-comunitari, en virtut de l'Estatut General.

Estatut general: a l'Estatut General s'hi podrà acollir tothom sense distinció, sigui quina sigui la categoria utilitària-consumidora de què es tracti, ja que servirà per a garantir, a cada persona individual i a cada família, certs mínims vitals, iguals per a tothom, indispensables al llarg de la seva vida i, especialment, en circumstàncies desfavorables de qualsevol mena (enfermetat, accident, invalidesa, incapacitat, defunció).

Estatut utilitari: assignat als productors-consumidors, és a dir, als professionals utilitaris. Aquests, per la seva pertinença al mercat salarial-productiu, disposen d'un poder de compra per a consumir. Per tant, l'Estatut Utilitari només contemplarà l'ajut del professional utilitari en certes circumstàncies desfavorables que se li poden presentar: atur, vaga i lock-out.

Estatut liberal: assignat als simples consumidors de professió liberal, és a dir, a aquelles persones que desenvolupen una professió de servei a la societat sense ser remunerats privadament pel mercat. Si no són remunerats pel mercat, els professionals liberals no disposen de poder de compra. En conseqüència, la societat geo-política els ha de proveir, a través de l'Estatut Liberal, dels salaris i pressupostos professionals de solidaritat social suficients per a viure dignament i desenvolupar llur professió amb tots els mitjans necessaris.

També les col·lectivitats liberals seran mantingudes per pressupostos financers-liberals. Entre elles s'inclouen tot allò que avui s'anomena «seguretat social» i «serveis públics»: educació, medicina, sanitat, comunicacions, obres públiques..., Estat..., Justícia...; això significa que totes aquestes institucions seran completament gratuïtes per a tota la població.

Estatut mixt: aquest és un Estatut a mig camí entre l'utilitari i el liberal, ja que està pensat per a un tipus de professional molt especial: els artesans.

Els professionals utilitaris en atur que vulguin dedicar-se a l'artesania, així com els artesans de sempre, podran acollir-se a l'Estatut Mixt, que els permetrà perfeccionar l'ofici i vendre al mercat la seva producció artesanal alhora que rebre un ajut financer de la comunitat.

Tots aquests estatuts financers consistiran, a la pràctica, en l'assignació de:

1. salaris mensuals de solidaritat social a tots els seus beneficiaris individuals i familiars;
2. pressupostos financers, ordinaris i extraordinaris de solidaritat social ja sigui per a l'exercici normal de la professió en el cas de les vocacions liberals, individualment o en equip, ja sigui per a llur normal continuïtat i eficàcia en el cas de les col·lectivitats, associacions i institucions liberals.

1. una part destinada als pressupostos liberals ordinaris i als salaris de solidaritat social segons estatuts;
2. una part destinada als pressupostos i assignacions extraordinaris.

És obvi que el valor del punt podrà augmentar única i exclusivament en funció de l'augment de la massa monetària financera de la societat geo-política, és a dir: de la seva prosperitat productiva-econòmica. Però també podria donar-se el cas que aquesta prosperitat, aquesta massa financera, disminuís. En aquest cas, el que no es pot fer és abaixar el valor dels salaris i pressupostos socials ordinaris que ja han estat concedits.

Aquest valor haurà de mantenir-se mitjançant la utilització momentània de la garantia comptable que representen els lliures saldos positius diaris dels comptes corrents a la vista, el conjunt dels quals és socialitzat com el que és: estalvi comunitari.

Però la solució general del problema deficitari general plantejat depèn de l'augment o restabliment de l'impost de solidaritat social en la quantia vitalment necessària al cos social.

¹Dels molts significats que hom atribueix al terme «Economia» aquí prenem el de «repartició solidària»:

• NOMIA = repartició equitativa
• OIKOS = «bé comú de la polis o societat geo-política»