Al servei d'aquest poble.
Avui. Dijous, 13 d'octubre del 1977. Pàgina 6.
Un mapa regional.
Suàrez vol presentar als grups parlamentaris, en el marc del pacte de la Moncloa, un tractament del tema autonòmic amb un mapa regional per a incloure en la Constitució. Com deu ser aquest mapa? no en sé res. Més enllà del mapa de coloraines de les regions, que estudiàvem de petits en la geografia, poca cosa s'ha fet. Els intents de regionalització econòmica toparen amb els vells límits de les demarcacions tradicionals polítiques.
Suàrez continua entossudit a no voler reconèixer que l'Estat nostre és plurinacional. Ha manifestat prou pragmatisme, en les seves actuacions, per fer-nos suposar que si no parla de nacions es perquè no pot. Uns certs poders fàctics no li ho permeten. Fora destruir la unitat d'Espanya. Així, la vida oficial i la vida real caminem divorciades.
Cada terra va fent sa guerra. Euskadi vol, des d'ara, una Navarra germana dintre els seus límits. Ei País Valencià demostrà diumenge passat la seva voluntat nacional catalana davant una intel·ligent fredor del Principat. I cada territori va treballant a la seva guisa la seva autonomia.
A l'Estat hi ha un mínim de tres àrees nacionals clares: Galícia, Euskadi i els Països Catalans. Les dues darreres amb regions pròpies, que cal dotar d'autonomia regional, com ja s'està fent al Principat, regió dels Països Catalans. L'Àrea castellanoparlant és mes difícil de definir, Canàries (amb el guanche), Andalusia (amb el seu dialecte tan característic), Astúries (amb la llengua bable) i l'Aragó (amb la llengua aragonesa en perill d'extinció) passen per un procés intermedi entre quedar com a regions autònomes d'uns hipotètics Països Castellans o anar-se renacionalitzant com Catalunya, Galícia i Euskadi. Els extremenys, que jo he enquestat, s'estimen mes lligar-se a Andalusia que a Castella. El conjunt de dialectes derivats de la llengua asturo-lleonesa va d'Astúries al nord de Cáceres, tot passant per Lleó, Zamora i Salamanca, però sembla que esdevé viable, de fet, l'entitat nacional castellana formada per les regions de Lleó, Castella Nord i Sud i, potser, Múrcia.
En resum, hi veig quatre nacions -Galícia, Euskadi, Països Castellans i Països Catalans-, amb llurs regions, on n'hi hagi mes o menys d'autònomes, i uns quants territoris a mig camí entre regió i nació, que caldrà que es vagin definint. Euskadi vol anar de dalt a baix. Vol l'estatut de nació dins el qual ja destria les autonomies regionals. Els Països Catalans van de baix a dalt. Volen l'estatut de cada País, però obert a una futura integració nacional catalana. Galícia no té problema. Li cal un estatut nacional. Probablement la nacionalitat castellana haurà de seguir un procés semblant al català, de baix a dalt.
Una Constitució democràtica hauria de definir clarament els dos nivells, nacional (amb dret autèntic a l'autodeterminació) i regional, hauria de permetre els moviments ascendent i descendent als apuntats, com també el lent procés renacionalitzador dels territoris que, per l'excés opressor, sobretot per via econòmica, tenen llur consciència nacional immadura, com són Canàries, Andalusia, Aragó o Astúries. I, a llarg termini, l'Estat restaria dividit en nacions que cobririen tot el territori, algunes de les quals tindrien en llur si regions autònomes.
Simplificar gaire amb aquesta problemàtica es sembrar guerres.
Lluís M. Xirinacs.
