Capítol 1. Els sistemes monetaris. Assaig sobre moneda, mercat i societat.

Per a contestar aquestes preguntes, prescindirem de tot el que ens expliquen els «economistes»⁴, i anirem directament a exposar la nostra pròpia concepció de la realitat monetària.

No pretenem aquí fer una descripció de com funcionen els sistemes monetaris vigents en l'actualitat, sinó de com funcionaren els primitius sistemes monetaris, i de com haurien de funcionar els actuals: proposarem doncs una normativa monetària.

Per a aconseguir una clarificació màxima del tema, farem una distinció entre quatre nivells de realitats:

Tots els éssers vius, i també, entre ells, l'home, necessiten consumir una sèrie de béns (i, en el cas de l'home, també serveis) per a poder prosseguir i millor realitzar la seva existència. Aquests béns els anomenem béns utilitaris, ja que són útils per a satisfer les necessitats consumidores dels éssers vius.

De la mateixa manera, entenem per utilitarisme el sistema de producció i distribució de béns utilitaris existent en una comunitat (vegetal, animal o humana) determinada.

En l'espècie humana s'ha anat desenvolupant, al llarg de mil·lenis d'evolució, una modalitat d'utilitarisme que és avui dominant en totes les societats modernes: es tracta de l'utilitarisme mercant-monetari (abreujadament: utilitarisme mercantil)

Aquest règim utilitari es caracteritza bàsicament pel fet que els béns produïts no són consumits pels seus propis productors, sinó que són intercaviats en un mercat, i per mitjà d'unes convencions reguladores que constitueixen un sistema monetari.

Els béns utilitaris intercanviats en un mercat s'anomenen generalment mercaderies, i són de dos tipus: mercaderies produïdes (que poden ser objectes inerts, sers servils o serveis utilitaris) i mercaderies productores (que són les forces que permeten la producció de les primeres).

Cal subratllar doncs que no té cap sentit parlar de sistema monetari si no és en un context d'intercanvi de mercaderies concretes realment existents.

En un principi, el mercat -és a dir, l'intercanvi de mercaderies- es desenvolupava sense necessitat d'un sistema monetari.

Cada intercanvi elemental d'una mercaderia concreta A per una mercaderia concreta B -anomenat troc- es realitzava sense la mediació de convencions monetàries prèvies. L'únic factor a tenir en compte eren les necessitats particulars dels dos agents del canvi: si aquestes necessitats quedaven satisfetes mitjançant un troc determinat, aquest troc era arranjat. Però la percepció d'aquesta satisfacció era d'ordre qualitatiu, ja que no es feia cap referència a un patró quantitatiu de valor que permetés de calcular l'equivalència exacta entre els valors de dues mercaderies qualssevol.

Però quan l'utilitarisme mercant d'una societat creix, s'amplifica, es complexifica, llavors es fa patent la necessitat d'un sistema de mesura del valor quantitatiu de canvi de les mercaderies, que permeti de realitzar intercanvis quantitativament equivalents. Així neix la unitat monetària.

De la mateixa manera com per a mesurar distàncies concretes utilitzem el metre, que és una unitat de longitud convencional i abstracta, per a mesurar el valor de canvi de les mercaderies concretes, utilitzem unitats monetàries, que no són sinó convencions socials totalment abstractes i universals⁵. Són abstractes perquè són pures convencions formals, buides de contingut concret; són universals perquè constitueixen un comú denominador comptable-abstracte de totes les concretes i heterogènies mercaderies existents en el mercat conjunt considerat: és a dir, les vessen en un únic sistema d'intercomparació, intermesura i internumeració.

Cada concreta mercaderia conté doncs, per convenció, un cert nombre d'unitats monetàries abstractes: gràcies a aquesta homogeneïtzació monetària de les mercaderies concretes, naturalment heterogènies, hom pot fàcilment calcular equivalències numèricament exactes entre diferents mercaderies concretes qualssevol.

Fixem-nos, no obstant, que la introducció d'una unitat monetària en un mercat no fa desaparèixer el troc, és a dir, l'intercanvi concret de dues mercaderies concretes: únicament el facilita i el perfecciona numèricament.

La conseqüència immediata de la introducció d'una unitat monetària és la fixació de valors mercantils. Això vol dir, senzillament, que a cada mercaderia concreta se li assigna un valor mercantil, això és, un nombre determinat d'unitats monetàries que conté.

L'assignació, a cada concreta mercaderia produïda, d'un valor mercantil determinat en unitats monetàries, dóna un preu de venda.

L'assignació, a cada concreta mercaderia productora, d'un valor mercantil determinat en unitats monetàries, dóna un salari.

Preus i salaris són realitats mixtes, concretes-abstractes, ja que resulten de la comparació entre mercaderies concretes (primer nivell) i unitats monetàries abstractes (segon nivell).

Algunes societats protohistòriques que gaudien d'un mercat molt dinàmic arribaren, en un moment determinat, a una situació en què els valors mercantils (preus i salaris), fins llavors determinats gairebé exclusivament per tradició, doncs molt estables -com succeeix en les societats mercantilment poc dinàmiques-, eren establerts per lliure convenció entre les dues parts contractants de cada lliure intercanvi elemental. Així, preus i salaris fluctuen i canvien lliurement i contínua, no només en funció del desig que cada part té de posseir la mercaderia que l'altra ofereix, sinó també en funció de les circumstàncies ambientals (guerra o pau; escassedat o abundància; dificultats o facilitats de transport, d'emmagatzematge...).

En aquest moment, la realitat mercantil esdevé tan rica i complexa, que es fa necessària la invenció de noves modalitats d'intercanvi, que permetin transaccions més ràpides i còmodes: sorgeixen així en les societats més avançades els instruments monetaris.

Els instruments monetaris no s'han de confondre ni amb les unitats monetàries, ni amb els valors mercantils; però suposen l'existència, tant de les primeres com dels segons. En una societat on hi ha definida una(es) unitat(s) monetària(es), i preus i salaris s'estableixen lliurement, un instrument monetari consistirà, senzillament, en l'elaboració d'un document comptable, intracompensable en un sistema de comptabilitat.

Expliquem-nos: l'instrument monetari (que també podríem anomenar document monetari, o signe monetari...) és un document que registra una lliure transacció mercantil, un lliure intercanvi elemental. Però el seu interès radica en el fet que permet la desaparició del troc (l'intercanvi directe d'una mercaderia concreta A per una mercaderia concreta B), i possibilita d'efectuar intercanvis diferits, tant en el temps com en l'espai. El funcionament de l'intercanvi diferit a través de document monetari és el següent: imaginem que la persona X vol obtenir de la persona Y una mercaderia concreta A per valor d'a unitats monetàries; però que no disposa de cap mercaderia B que pugui oferir a canvi (en una quantitat tal que assoleixi el mateix valor monetari d'a unitats monetàries). Doncs bé, llavors Y pot fornir a X la mercaderia A, sense obtenir cap altra mercaderia concreta a canvi, però rebent un document en el qual X reconeix un deute envers Y per valor d'a unitats monetàries. Si tant X com Y posseeixen comptes corrents personals en un establiment adequat (per exemple, en el temple de la ciutat), llavors el deute registrat en l'instrument monetari pot ser immediatament compensat per passació d'escriptures entre els dos comptes corrents.

Així doncs, un instrument monetari és, simplement, un reconeixement de deute, documentat i intracompensable a través d'un sistema de comptes corrents personals.

Aquest invent tan senzill revolucionà el mercat, perquè l'intercanvi diferit és molt més àgil i permet molta més dinamicitat mercantil que el troc. A partir d'aquí, ja no cal inventar res de nou en matèria de sistema monetari, perquè l'instrument monetari és prou flexible per a adaptar-se a qualsevol situació, de la complexitat mercantil que sigui. Únicament cal posar-lo al dia en funció de les realitats mercantils i les possibilitats tecnològiques actuals. D'això ens ocuparem en capítols següents.

Com a síntesi final sobre la naturalesa dels sistemes monetaris, direm que aquests són realitats complexes -però no difícils d'entendre-, en què cal distingir els següents nivells:

unes mercaderies concretes realment existents en el mercat (siguin mercaderies produïdes, siguin mercaderies productores), que hom vol intercanviar;
unes unitats monetàries, convencions numèriques-abstractes universals, que serveixen per a determinar amb exactitud el valor d'intercanvi de cada una i totes les mercaderies concretes anteriors;
uns valors mercantils (preus i salaris), valors mixtos resultants de la comparació entre mercaderies concretes i unitats montàries;
uns instruments monetaris, documents que avisen i informen del reconeixement d'un deute, per una quantitat determinada d'unitats monetàries, d'una persona envers una altra (ben determinades també les dues).

La unitat monetària és una unitat de mesura, i com a tal, és radicalment abstracta. L'instrument monetari és un document que registra, alhora, un acte de mesura (una medició, consistent en la fixació d'un valor mercantil) i un acte mercantil (una transacció).

I tant l'una com l'altre no tenen, en definitiva, cap sentit, si no existeix una mercaderia concreta a mesurar i a intercanviar contractualment. Les mercaderies concretes realment existents són, doncs, el fonament últim de l'existència d'unitats monetàries, de valors mercantils (preus i salaris) i d'instruments monetaris: és a dir, de l'existència de sistemes monetaris.

Podem servir-nos d'una senzilla metàfora per a comprendre la naturalesa instrumental-artificial-abstracta de tot sistema monetari.

Les mercaderies concretes (produïdes o productores) són les realitats de base de tot utilitarisme: les anomenarem realitats primeres, perquè són l'objecte directe de l'interès utilitari de l'home.

En canvi, podem imaginar-nos el sistema monetari com un mirall que ens proporciona imatges de les mercaderies concretes i dels actes de mercat: les realitats monetàries són així realitats segones, derivades de les primeres.

Continuem imaginant-nos que, cada cop que dos agents de mercat realitzen una transacció, la mercaderia que és l'objecte de dita transacció passa fugaçment per davant del mirall (del sistema monetari), projectant-se la seva imatge. La imatge és el seu valor mercantil (preu o salari). Però, alhora, hi ha una cambra fotogràfica que pren una instantània d'aquesta imatge, i també dels dos agents que l'han provocada: la fotografia obtinguda és l'instrument monetari, el document del que ha passat. La imatge projectada en el mirall és fugaç, desapareix en acabar-se la transacció; però el document queda, consignant totes les característiques de la transacció efectuada. Pel que fa a les unitats monetàries, elles són l'esquema, radicalment abstracte-numèric, de les imatges anteriors (la imatge del mirall i la imatge fotogràfica).

El valor d'aquestes imatges monetàries és instrumental-auxiliar: serveixen per a manejar millor les mercaderies concretes que les originen, però no tenen cap valor intrínsec. De valor intrínsec, només en tenen les mercaderies concretes.

A més a més, és molt important d'observar que no poden existir imatges monetàries sense mercaderies concretes que les hagin originades. Les realitats monetàries són sempre segones, derivades de les concretes realitats del mercat utilitari.