I part. Cap a un sistema monetari racional.

Introducció.

1. Empíria i «ciència».
2. El sistema monetari: un sistema mètric.

Però els sistemes monetaris, en tant que realitat social, no natural, i, a més a més, totalment inventada per l'home, no poden ser estudiats des d'un punt de vista estretament mercològic; cal ampliar els horitzons i abastar la seva evolució i la seva interrelació amb les altres múltiples i complexes realitats i creacions humanes, si el que volem és obtenir una comprensió completa i global de la naturalesa dels sistemes monetaris.

Per aquest motiu, la nostra aproximació científica, objectivadora, als sistemes monetaris, serà necessàriament de tipus interdisciplinar, en el sentit que recorrerem a criteris històrics, etnològics, sociològics... per tal d'arribar a una certa reconstrucció del naixement, desenvolupament, transformació i funcions socials -a més a més de les estrictament mercantils- d'aquests sistemes.

1. Empíria i «ciència».

La paraula ciència gaudeix avui dia d'un gran prestigi; i, per aquest motiu, és usada moltes vegades abusivament. Sembla que, solament dient que tal cosa és científica, la tal cosa ja està justificada.

Però a més a més, resulta que la ciència és una cosa molt àmplia, és un gran sac en el qual s'hi poden encabir multitud de coses. Hi ha les ciències formals i les ciències empíriques, les ciències experimentals i les ciències no experimentals, les ciències naturals i les ciències socials...

Davant d'aquest costum, nosaltres som partidaris de definir sempre, amb precisió, el tipus de coneixement de què es tracta en cada cas.

Esperem, doncs, que se'ns perdoni d'introduir aquí una breu reflexió sobre les diferents formes d'aproximació a la realitat que l'home és capaç de dominar.

1. En primer lloc, hi ha el coneixement empíric o experiencial, sorgit directament de la pròpia experiència de l'objecte (sigui aquest exterior o interior al subjecte). És un coneixement concret de les coses concretes que experimentem, sense cap posterior elaboració de tipus abstractiu: en ell, el subjecte prima sobre l'objecte, perquè posa tota la seva persona en l'experiència; de manera que un mateix objecte és experimentat i, doncs, conegut, de diferents maneres per diferents subjectes. Hi ha, a més a més, dues classes de coneixement empíric: el fenomènic -és a dir: referit a realitats d'aparença física, experimentades sensiblement-, i el noümènic -és a dir: referit a realitats metafísiques, experimentades en esperit pur-.
2. En segon lloc, hi ha la lògica: aquesta, de fet, no és cap coneixement, ja que està totalment desvinculada de l'experiència concreta. La lògica és, més aviat, un instrument per a treballar el coneixement, de caràcter totalment auxiliar, que es limita a proporcionar estructures i formes abstractes, buides de contingut concret, però posteriorment omplenables amb dades empíriques qualssevol. La lògica no és, doncs, ni objectiva -perquè no es refereix a cap objecte concret-, ni subjectiva, -perquè tampoc no depèn de cap subjecte particular-; és, simplement, instrumental.
3. Finalment, tenim la cognició empírica fenomenològica pro-experimental, que comprèn dues fases principals: hi ha, primer, l'aplicació de la instrumentació lògica a les dades del coneixement empíric-fenomènic. Aquest és tractat i elaborat segons les operacions lògiques, i passa llavors de ser un coneixement concret a ser una cognició abstractada de la realitat concreta: ja no es tracta d'una experiència singular i subjectiva, sinó del tractament d'aquestes experiències segons unes operacions abstractes repetibles per qualsevol subjecte. Això representa un pas molt important cap a l'objectivació, ja que es fa possible de prescindir del subjecte. En la segona fase, però, es busca de contrastar la cognició abstractada de la realitat, amb la realitat mateixa: és la fase pro-experimental. Com més afinada i completa sigui aquesta contrastació experimental, més elevat serà el grau d'objectivitat de la cognició finalment obtinguda (tot i que mai no es podrà arribar a una objectivació del 100%). La contrastació més objectivadora és la que anomenarem experimentació, i consisteix a crear, de manera voluntària i controlada, les condicions en què l'experiència podrà provar la validesa dels enunciats hipotètics que sobre la realitat hem extret en la fase anterior. Però això no és sempre possible, i moltes vegades cal esperar que aquestes condicions es donin espontàniament en la mateixa realitat; parlarem llavors d'experiment.

Arribats aquí, ens podem preguntar: dintre de quin dels tipus de coneixement suara descrits se situa la nostra reflexió sobre els sistemes monetaris? La resposta: qualsevol reflexió sobre temes mercològics, en general, i monetaris, en particular, pot arribar avui dia a esdevenir empírica fenomenològica, però molt difícilment podrà arribar a trobar una contrastació experimental rigorosa, a falta de l'existència d'un sistema mètric adequat dels fenòmens elementals de què es tracta.

Pel que fa als aspectes menys específicament mercològics, més de tipus sociològic (història, funcions socials... dels sistemes monetaris), cal ressaltar que aquestes disciplines, per elles mateixes, troben grans dificultats per esdevenir experimentals.

2. El sistema monetari: un sistema mètric.

Al llarg de la nostra aproximació als sistemes monetaris descobrirem que aquest són, fonamentalment, uns sistemes mètrics, potser els primers inventats per l'home, ara fa uns 10.000 anys. La seva finalitat mercantil és de mesurar els fenòmens elementals del mercat, els canvis, en la seva pervalència principal, el valor de canvi.

Però a més a més tenen, originàriament, una altra funció de gran importància social: són, a partir d'un cert moment, sistemes documentaris, a través d'uns instruments monetaris que deixen constància de cada intercanvi elemental realitzat.

En finalitzar el recorregut per la història dels sistemes monetaris, arribarem a una conclusió fonamental: i és que els sistemes monetaris dels darrers 4.000 anys han perdut les característiques principals abans assenyalades: han esdevingut antimètrics i antidocumentaris.

Per les greus conseqüències mercantils i socials que comporta aquest fet, és urgent la substitució del sistema monetari actual per un altre més racionalment adaptat a la que hauria de ser la seva funció específica. Inspirant-nos en els sistemes monetaris primitius, en proposarem una reactualització que aprofiti les possibilitats de la moderna tecnologia telemàtica: redefinirem un sistema monetari molt àgil i còmode, per a una gestió racional i una cognició mètrica-documentària i, doncs, pro-experimental, del mercat.