1. Fenomen i noümen26.
Més enllà del fenomen, de l'aparença sensible, experimentable a través dels sentits i expressable a través de la parla, hi ha una altra dimensió, pròpia exclusivament de l'home: el noümen, inexperimentable sensiblement, perquè ens és donat en esperit pur, inexpressable per la parla perquè és inconceptualitzable i inefable.
El noümen, ningú no sap què és; només sabem que s'experimenta en la intimitat més pregona del propi ésser, de manera totalment gratuïta, com a fulgurància ètica-transcendent, és a dir, com un llampec que travessa tot l'ésser, elevant-lo a regions desconegudes i omplint de sentit vivent tota la seva vida.
D'aquestes fulguràncies se'n deriven la joia de viure -la felicitat-, la descoberta d'un mateix i de l'altre com a ésser amb un valor immens, amb una singularitat irreductible; i en neix la comunió íntima amb la persona de l'altre.
Ara bé, en cada persona, no pot sorgir la lliure fulgurància ètica-transcendent, si no es fonamenta en la joia fenomènica d'una estètica prèvia; i no pot elevar-se cap a regions més altes aquesta fulgurància, si no s'alimenta d'unes més altes i extenses joies estètiques.
Les persones, considerades en la seva dimensió noümènica, ètica-transcendent, formen en conjunt la societat transcendent.
Es fàcil de comprendre que d'ella en forma part tothom que lliurement ho vol: tota persona nascuda és capaç d'experiència noümènica; només cal que l'accepti.
També és fàcil de comprendre que les activitats concretes a través de les quals pot expressar-se fenomènicament la vivència noümènica: actes i gestos d'amor, d'ajut desinteressat al proïsme,... no poden ser retribuïdes materialment sense trair el seu mateix esperit. Per això, la societat transcendent, com a tal, és radicalment amonetària. En ella, res no es compra ni es ven.
Com és evident, dintre de la vida transcendent de cada persona, no s'hi pot posar absolutament ningú, i molt menys l'Estat. El camp d'acció del polític és estrictament fenomènic: ell només pot incidir sobre la societat fenomènica, que comprèn la societat utilitària i la societat liberal. El polític, mai no pot prometre al poble la felicitat, perquè aquesta és una qüestió íntima de cada persona i de la seva vida ètica-transcendent; en canvi, sí que pot aspirar a resoldre moltes de les causes fenomèniques de moltes penalitats humanes.
Cap legislació, doncs, no és possible en la societat transcendent; l'única cosa que cal demanar i constitucionalitzar, és la tolerància i el respecte pràctic a la singularitat i dignitat de cada persona.
3. Llibertats fenomèniques i llibertat noümènica.
Moltes vegades, però, quan les condicions socials-fenomèniques imperants són antillibertàries, impedeixen que la vida noümènica de cada persona s'expressi lliurement, es converteixi en acció i vida fenomènica. Fins i tot, condicions excessivament antillibertàries poden arribar a impedir el descobriment de la pròpia vida noümènica: això és el que s'anomena «alienació».
Quan diem que som llibertaris, volem dir, simplement, que el nostre objectiu és la protecció i la promoció de totes les concretes llibertats fenomèniques hagudes i per haver, per tal que pugui realitzar-se sense entrebancs l'emergència de la concreta llibertat noümènica de cada persona, i la seva lliure expressió fenomènica.
Les concretes llibertats fenomèniques cultivades pel polític
en la vida diària -utilitària i liberal-, crearan les condicions
estructurals-fenomèniques que, lluny de determinar la vida transcendent,
l'alliberaran en la pràctica dels seus condicionants fenomènics
negatius; i constituiran el fonament estètic del lliure desenvolupament
de la llibertat ètica-transcendent en la intimitat de cada persona
i en la comunió de totes les persones.
26
Fenomen ve del grec phainómenon, que significa «allò
que s'apareix (sensiblement)»; noümen ve del grec noúmenon,
que significa «allò que és percebut per l'esperit, sense
mediació de cap aparença sensible».