2.1.1. Utilitarisme.

Definir «utilitarisme» i analitzar els succesius tipus històrics d'utilitarisme.

Els béns utilitaris són aquells béns materials, concrets, útils a l'home que permeten a cada persona de satisfer les seves necessitats vitals, podent prosseguir i millor realitzar així la seva vida a tots els nivells. Els béns utilitaris es caracteritzen perquè desperten l'egoisme natural de les persones per a produir i per a consumir: ja sigui l'egoisme de béns concrets, ja sigui de llur evolutiu i creixent interés monetari-comptable.

La diferència pràctica que cal establir entre els béns utilitaris i els béns liberals (immaterials o culturals -indirectament materials-) és que els primers es compren i venen, mentre que els segons han d'ésser gratuïts, s'han de desmercantilitzar.

Aquesta motivació egoista que és present en la producció i consum de béns utilitaris no és menyspreable. Precisament és gràcies a aquestes activitats, i especialment gràcies a la generació d'excedents de producció, que la societat liberal pot existir i pot produir i oferir béns liberals (immaterials i culturals) gratuïtament. El conjunt de producció i consum egoista privat permet l'exercici d'una producció i consum altruista i desinteressat, de clara índole comunitària.

Més enllà d'aquests aclariments lligats al disseny de civisme que estem desenvolupant, cal considerar l'utilitarisme com qualsevol sistema de producció i distribució de béns utilitaris en una comunitat o societat. En cada una d'elles ha pres, al llarg dels mil·lennis, diferents formes (v. Esquema de l'evolució humana utilitària) que, descrites breument, són:

1. Utilitarisme sense canvi. Es el sistema utilitari més primitiu que dura des dels orígens de l'home fins fa uns 60.000 anys. La producció de béns utilitaris del grup humà considerat (endoètnia primitiva) és enterament distribuïda equitativament en el seu si, sense que hi hagi intercanvi: és simplement compartida. Aquest compartir la producció d'alguns «productors» amb tots els components de la «comunitat ètnica», de la que formen part, determina la gran diferència instintiva-intel·ligent entre l'espècie humana i qualssevol altres espècies de mamífers gregaris superiors (veure La formación de la humanidad de Richard Leakey).
2. Utilitarisme amb canvi. A partir d'un cert moment evolutiu (fa uns 135.000 anys) l'home inventà la «iniciativa i la propietat col·lectiva privada» sobre la producció especialitzada de cada grup especialitzat. La propietat privada col·lectiva és així la condició indispensable per a la invenció i la pràctica corrent del canvi de béns utilitaris que apareix fa uns 60.000 anys.

Així els béns utilitaris adquireixen un nou valor a més del valor d'ús: el valor de canvi. Aquest és alhora bi-subjectiu -perquè depèn de la valoració subjectiva-intuitiva (que no és gens aritmètica ni mètrica) dels dos agents de l'intercanvi- i bi-objectiu -perquè és l'intercanvi de dues mercaderies concretes determinades-.

D'utilitarisme amb canvi, històricament, n'hi ha dos tipus ben diferenciats: el que no empra moneda i el que sí n'empra.

• 2.1. Utilitarisme amb canvi sense moneda (mercat no monetari). Cada intercanvi de mercaderies (troc) es realitzava al principi intuitivament, sense cap mena de comparació numèrica.
• 2.2. Utilitarisme amb canvi i amb moneda (mercat monetari).

Als inicis de la revolució neolítica (-9.000 a l'Äsia sudoccidental) l'intercanvi de mercaderies es continuava fent per troc d'una mercaderia per una altra mercaderia. Però. com que aquest troc presentava nombrosos inconvenients inventaren uns patrons sense cap valor intrínsec -fitxes de fang- per al càlcul abstracte dels valors objectius-subjectius de les mercaderies intercanviades. Aquesta referència a un patró de valor objectiu-subjectiu -creació i ús d'un sistema mètric del mercat- introdueix definitivament el que històricament anomenem moneda. Del canvi així realitzat en diem canvi mercant-monetari o, per contracció corrent des de fa segles, canvi mercantil.

Versió 30 de juny del 1988.