En els propers anys, a Europa –i a tots els països industrialitzats–, la majoria de ciutadans aniran carregats de nombroses targetes electròniques –de crèdit, de dèbit, d'identificació...– i hauran de memoritzar els corresponents codis de seguretat. El diner de plàstic reduirà costos als bancs i agilitarà alguns serveis públics i privats. Però, ¿quedarà protegida la intimitat dels ciutadans?; la monètica (moneda electrònica), ¿aportarà algun benefici a la millora de l'economia, de la política o del sistema judicial?.
Si res no canvia, molts ciutadans no disposaran de targetes monetàries perquè no seran solvents. D'altres es resistiran a tenir-les per por de ser controlats. Però, a més a més, qualsevol podrà continuar obtenint «bitllets de banc» i els podrà usar, sense deixar cap rastre, per realitzar tot tipus d'operacions legals i il·legals (fons reservats; tràfics d'influències, de drogues, d'armes; frau fiscal i evasió de divises...).
El panorama europeu serà d'un aparent gran control i transparència de la població, però amb un subtil frau encobert i sense beneficis per a quasi ningú, llevat dels derivats de la reducció de costos de les empreses que apliquin la monètica.
En els propers anys, però, pot donar-se una altra situació: que cada ciutadà disposi d'una sola targeta personal, infalsificable, que sigui la clau d'un compte corrent en el qual s'anotaran els pagaments i cobraments electrònics de les operacions que faci; en el qual ingressarà les seves rendes; a través del qual podrà complir automàticament les obligacions fiscals...
Un sistema de targeta única i compte corrent personal pot arribar, per coherència funcional, a imposar-se. Però, sols amb això, sense cap altra modificació de les institucions polítiques i judicials, quins beneficis aportarà als ciutadans?. Garantirà alguna cosa més que la comoditat? Comportarà la pèrdua de la intimitat?.
La monètica s'està imposant sense cap debat social que pugui indicar-ne els perills ni les possibilitats. D'altra banda, molts problemes actuals semblen insolubles dins el marc en que estan plantejats. Podem intentar dissenyar unes noves regles de joc social que no sols afavoreixin una aplicació coherent i democràtica de la monètica sinó que alhora contribueixin també a la resolució d'alguns dels principals problemes que patim avui? Amb una aplicació adequada de la monètica podrien resoldre's aquestes qüestions?:
És probable que «sempre» hi hagi persones que per molts motius no sàpiguen o no puguin generar la riquesa que necessiten per viure i que «sempre» hi hagi persones que intentin saltar-se la llei i comprar altres persones i consciències per conquerir o mantenir poder. No estem negant aquests fets. Es tracta d'intentar posar unes bases perquè, en el primer cas, això no vulgui dir viure en la misèria i, en el segon cas, aquestes corrupcions deixin rastre i puguin no quedar impunes. No cercar tots els mitjans possibles per intentar superar la misèria i el joc brut només indicaria o incapacitat instrumental o complicitat amb la perpetuació d'aquestes realitats.
El conjunt de reflexions i de propostes que s'exposaran intenten oferir elements per trencar la complicitat i el fatalisme. Si en la pràctica social aquestes propostes es mostren insuficients caldrà cercar altres camins.
Hem de tenir en compte que el tema de la moneda com a instrument de canvi no sols mercantil, sinó també social, no neix només de la seva possibilitat tecnològica actual –la monètica–, sinó que va lligat a la pròpia concepció de que és la moneda –com veurem en els primers capítols–, i de la hipòtesi que el tipus de moneda (anònima o personalitzada, desinformativa o documentadora, escassa / abundant o equilibrada) afavoreix un tipus o un altre de societat i de mercat: afavoreix el poder irresponsable o la llibertat responsabilitzada.
La tecnologia pot ser usada per crear una moneda amb característiques alliberadores o repressores. Malgrat que la monètica no sigui imprescindible per fer un canvi de societat, sí que pot caldre trobar-li un ús alternatiu a l'actual en les societats complexes que l'estan adoptant en les seves relacions mercantils i socials.
Cal ser molt clars en les condicions d'aplicació de la monètica perquè es corre el perill que el poder vulgui legitimar-la com a control del poble sense que el poble controli el qui el controla.
Optar per establir un sistema de garanties per a l'ús democràtic
i coherent de la moneda electrònica és, certament, arriscat,
però necessari.
El lector que vulgui obtenir una visió sintètica del que s'exposa pot llegir Les vint tesis que es presenten al final del llibre. Si vol aprofundir en alguna de les tesis pot anar al capítol corresponent.
No hem volgut incloure la proposta extensa d'un hipotètic nou
model social –un dels molts que es podrien plantejar– per evitar que es
jutgin les tesis centrals sobre el necessari canvi de moneda, exposades
en aquest llibre, en funció de les mancances i simplificacions que
un model global acostuma a tenir. Aquest es presentarà en un altre
volum, però malgrat això se n'indiquen alguns elements en
el capítol 19. No voldríem proposar
un canvi monetari del qual no se n'entreveiessin algunes de les potencialitats,
creiem, alliberadores.
En el camp de les propostes de models socials cal reconèixer que no hi ha solucions úniques valides per a tothom. Allò que acostuma a ser bo per a una escala no ho acostuma a ser per a una altra de més gran o de més petita. La grandària o complexitat de cada cultura i de cada societat demanarà l'adaptació de respostes adients. Però aquesta és una tasca que pertoca a cada cultura i societat i que depassa, evidentment, les possibilitats d'aquest llibre.
Fins i tot limitant-nos a una formulació dels problemes i de
les propostes dins el marc occidental, llur percepció és
molt segmentada segons els diferents sectors de població. Les «ulleres»
de cadascú, segons sigui empresari o treballador, polític
o ciutadà, desenrotllista o ecologista, pobre o ric, home o dona...,
fan que tinguem unes prioritats i unes sensibilitats diferents. En aquest
sentit. en el llibre s'exposen aquelles argumentacions més generals
o comunes i es deixen, de moment, les més específiques de
cada sector social. Les argumentacions generals són susceptibles
d'interessar, fins i tot, als qui sembla que poden tenir més a perdre.
Com en tota proposta sintètica i sinèrgica, tothom té
alguna cosa a guanyar i tothom alguna cosa a perdre, però, en conjunt,
tothom té més a guanyar que a perdre. Els diners són
molt importants, però no ho són tot. I les actuals relacions
socials establertes per obtenir-los poden no ser les millors, fins i tot,
per als seus amants més incondicionals.
Canviar la realitat no és una tasca dels llibres, malgrat que els llibres n'han estat sovint un eficaç instrument. El futur i la política són dos aspectes vitals apassionants perquè la voluntat dels homes no és previsible. En el cas que les pistes que se suggereixen no siguin encertades sabrem que cal buscar-ne d'altres de diferents.
El com del canvi, la concreció practica, és la
prova de foc i la gran incògnita, però és un camp
obert que depassa la responsabilitat de l'autor, perquè és
una responsabilitat col·lectiva dels qui comparteixin críticament
el que es proposa. La viabilitat només podrà demostrar-se,
doncs, amb l'experimentació social fruit de la voluntat política.
Sense la reflexió i el suport d'un equip d'amics que, primer en el Centre d'Estudis Joan Bardina i actualment a EcoConcern, estem estudiant en comú aquests temes, tampoc les pàgines que segueixen no haurien vist mai la llum. També vull agrair als amics del Mas Blanc les setmanes de serenor que m'han permès acabar el text després d'anys de redaccions interrompudes, com també al meu amic Stefano Puddu Crespellani el fet d'haver compartit aquesta aventura. L 'ajuda de la Fundació Jaume Bofill ha estat també important per decidir-me a concretar les idees en papers. Les suggerents converses de Tavertet m'han ofert l'ocasió de vertebrar les tesis del llibre.